18.11.2019 | Article d’opinió de Carme Calafat i Carme Grifoll, de la Plataforma d’Infància de Catalunya (PINCAT) a El Punt Avui.
Es compleixen 30 anys de la Convenció dels Drets de l’Infant i la pregunta és inevitable: quan podrem garantir els drets dels infants i adolescents amb trastorn mental? Vivim moments de gran transformació social, educativa i familiar, heretats d’una crisi social i econòmica que en el cas dels infants i les seves famílies continua fent estralls. Malestars de la vida quotidiana que sovint poden acabar en el desenvolupament de trastorns mentals. Només cal parlar amb professionals que treballen en els serveis de la xarxa de salut mental infantil i juvenil per veure com augmenta el nombre de consultes, com creix el nombre d’infants i adolescents amb algun trastorn mental (segons l’enquesta de salut de Catalunya, un 4% dels infants catalans de 4 a 14 anys tenen probabilitats de tenir una malaltia mental) i com s’incrementa la complexitat dels diagnòstics perquè els factors psicosocials cada cop hi tenen més incidència.
En l’àmbit social ens trobem davant una societat amb baixa tolerància a la frustració (“ho vull tot i ara!”), poca perseverança i amb una capacitat d’espera també baixa, que comporta a la vegada un alt sentit de la immediatesa, característiques d’una societat de consum que queden reflectides en la manera de pensar i actuar d’infants i adolescents que, a més, interactuen a través de l’omnipresent mòbil i les xarxes socials. Estan molt connectats, però, paradoxalment, poden sentir-se aïllats socialment.
En l’educació, la pressió escolar, sobretot en la secundària, està més centrada a assolir objectius curriculars que no pas a oferir aprenentatges dotats de sentit, fet que està comportant una certa desmotivació, avorriment i desorientació, que poden donar espai a una autoimatge de fracàs, a sortir del sistema educatiu, a conductes additives o a la pèrdua de referents.
En l’àmbit familiar, diversos estudis elaborats per entitats socials de la Pincat confirmen que moltes famílies centren tots els esforços a cobrir necessitats bàsiques. No és estrany si tenim en compte que, a Catalunya, un de cada quatre infants està en situació de pobresa i ja fa anys que, malauradament, no es mouen del preocupant “primer lloc” de col·lectius més castigats, i que un de cada cinc menors viu en una llar monoparental, les que tenen més risc d’exclusió social, i que en un 80% estan encapçalades per una dona que afronta tota sola la criança dels seus fills i filles. Com es pot mantenir un vincle afectiu de qualitat quan la màxima preocupació de la família és subsistir? Com això no ha de tenir un impacte en la salut i el benestar de tots els seus membres? L’empobriment de les famílies ha compromès la funció protectora i de lloc segur de la família. L’infant té com a referent un adult que està en tensió, estressat o fins i tot deprimit per la pressió que li suposa aconseguir cobrir aquestes necessitats bàsiques. Els efectes de la impossibilitat permanent de fer mínimes previsions vitals (on dormirem, què menjarem o com pagarem les factures) poden ser devastadores psicològicament. En els Cdiap ja s’estan detectant infants amb una falta d’estimulació i amb problemes de desenvolupament i aprenentatge des d’edats primerenques.
Espanya i Catalunya han de prendre nota seriosament de les observacions que ha fet el Comitè dels Drets dels Infants de les Nacions Unides per complir amb la convenció. En l’últim informe, l’ONU alerta que les inversions en polítiques d’infància a l’Estat són insuficients i que la preocupa especialment l’augment de la pobresa infantil i les desigualtats en diversos àmbits, un dels quals, la salut. Segons dades d’Eurostat, la inversió en polítiques socials destinades a afavorir el benestar de la infància no convida a l’optimisme, perquè Espanya i Catalunya queden molt lluny de la mitjana europea: UE, 2,4% del PIB; Espanya, 1,3%, i Catalunya, 0,8%. En salut, això es tradueix en una xarxa pública saturada i incapaç de donar resposta a les necessitats d’infants i adolescents amb trastorn mental en una edat que és clau. L’OMS recorda que un nombre significatiu de problemes de salut mental en l’edat adulta comencen, precisament, abans dels 18 anys. És evident, doncs, que la garantia dels drets d’aquests infants i adolescents depèn forçosament d’un model d’atenció de qualitat i del desplegament de mesures de prevenció i detecció a temps que evitin el desenvolupament de trastorns mentals. També és imprescindible aconseguir una equitat territorial adaptada a les necessitats de cada zona, perquè en determinats punts de Catalunya encara hi ha una infradotació de serveis i suports, i igual de necessari és destinar més recursos a la formació, especialització i competències dels professionals. Sense aquestes millores, seguirem sense poder complir amb els drets i principis de la convenció. I el pitjor de tot: difícilment podrem oferir unes perspectives de futur a uns infants que també tenen dret a gaudir d’una vida plena.
