22.06.2020 | Article de Salvador Busquets, director de Càritas Diocesana de Barcelona, a La Vanguardia.

Des d’aquesta setmana ja es pot demanar l’Ingrés Mínim Vital (IMV). I ho hem de celebrar: per fi tenim una política estatal de rendes mínimes, assimilable a la dels països veïns. L’IMV s’uneix a la caixa d’eines que constitueixen les polítiques per afrontar la pobresa severa, que completen la renda garantida de ciutadania (RGC) de Catalunya, i les Pensions No Contributives (PNC) estatals. En total, l’Estat preveu fer una despesa de 3.000 milions d’euros l’any en l’IMV, que s’afegeixen als 2.500 milions de la nòmina anual de les PNC i als 388 milions que dedicarà la Generalitat a la RGC durant el 2020. Un esforç important, sens dubte, però que caldrà continuar incrementant els pròxims anys i que caldrà aplicar amb els millors dels encerts.

A Catalunya coneixem bé les dificultats d’aplicar una nova política com aquesta, ja que, tot i el consens polític i social que va generar la seva aprovació, la RGC encara no és l’eina que vam desitjar quan se’n van iniciar els tràmits parlamentaris. La situació ara és diferent i la RGC ha de saber­se entendre amb l’IMV, adaptar­s’hi, i des de Càritas veiem una finestra d’oportunitat per corregir els dèficits que té el nostre sistema de protecció social. L’IMV actuarà com a una renda terra i establirà un llindar a partir del qual la RGC ha de poder ampliar la cobertura i millorar­-ne les condicions. Considerem especialment important que la RGC s’estenguia aquelles persones a qui no arribava fins ara, començant per les persones en situació administrativa irregular. Elles, pel fet que no disposen d’autorització de residència o feines, tenen unes dificultats extraordinàries a l’hora d’accedir a drets bàsics i, així i tot, inexplicablement van quedar­se fora de la RGC.

De la mateixa manera, la RGC i l’IMV hauran de dialogar respecte a la precarietat laboral. Moltes persones treballadores no arriben a cobrir les despeses més bàsiques a causa de la precarietat laboral i els salaris baixos respecte al cost de la vida. La connexió entre les dues polítiques hauria de permetre a la RGC compatibilitzar els ingressos precaris del treball i els ingressos per aquestes prestacions, tal com fa l’IMV. Mentre esperem que una nova legislació laboral acabi amb les condicions precàries de treball, cal centrar­nos en com la RGC pot acabar amb la pobresa de les persones que ja treballen.

Per acabar, s’obre una nova oportunitat per plantejar la relació de la RGC amb el problema de l’habitatge de les persones en exclusió social. Fa més de deu anys que vivim una situació on l’habitatge és un element principal de les situacions d’exclusió al nostre país. Fins ara, la RGC ha estat incompatible amb els ajuts al lloguer de la Generalitat, i ha estat negada a persones sense llar. L’aprovació de l’IMV ha de significar un canvi en la RGC que permeti fer compatible uns ajuts al pagament del lloguer que cal potenciar com a política pública i ha de reconèixer el dret a una renda mínima fins i tot a les persones que dormen i viuen al carrer.

De l’entesa entre l’IMV i la RGC, i del nou desplegament de la RGC que necessitem en dependrà com afrontem com a societat les conseqüències socials de la Covid­19, així com la manera com ens preparem per a pròximes crisis. Des de Càritas estem segurs que tothom estarà a l’altura dels moments que vivim, perquè ens hi juguem molt com a societat.