05.08.2020 | Article de Núria Iturbe, coordinadora de la Comissió d’Àmbit Penitenciari i Execució Penal (CAPEP) d’ECAS, publicat a Social.cat
Angela Y. Davis afirma al seu llibre Podem abolir les presons? que, actualment, a part de la mort, el confinament solitari es considera la pitjor forma de càstig imaginable. Tanmateix, la presó segueix sent un sistema hereu dels models basats en la concepció de la reclusió i la soledat com a motivadors de canvi. La soledat, per altra banda, no es limita a aquelles persones internes en centres i ara sabem que un confinament solitari no requereix murs físics per ser real.
Els centres penitenciaris tenen com a objectiu, avui dia, aquí, a Catalunya, la reinserció i rehabilitació de les persones internes. El pas per presó ha de permetre reparar el dany comès, però també oferir oportunitats reals de pertànyer a la societat en igualtat de condicions i drets i d’aportar-hi valor com a part de la mateixa. El punt de partida, però, és el confinament. Ja al segle XIX, es va evidenciar el risc que suposava el confinament solitari per a la salut mental; ara, totes aquelles persones i entitats que treballem en l’àmbit de l’execució penal, penitenciari i postpenitenciari, centrem els nostres esforços a teixir una xarxa al voltant de les persones condemnades que acompanyi en el procés de compliment i que continuï quan la condemna acaba per donar suport en la transició a la vida en llibertat.
Sabem que aquelles persones que estan soles, aquelles que no han tingut visites durant l’estada a presó, les que no mantenen contactes ni xarxa social propera, tenen menys possibilitats de reconnectar amb la societat a la qual pertanyen i, per tant, menys possibilitats de reinserció. Sabem que la soledat va en contra del procés de canvi, i és per això que, durant aquesta pandèmia, les entitats socials que treballem en l’àmbit penitenciari hem redoblat esforços perquè “confinament” no fos sinònim de “soledat”, per mantenir el contacte i el seguiment telemàticament, malgrat l’evident bretxa digital. Per reivindicar l’essencialitat dels nostres serveis i seguir acompanyant aquestes persones, perquè la soledat no ens fa millors ni més reflexius, només ens deixa més sols i vulnerables.
Ara bé, unida als nostres esforços, hi hem trobat l’expertesa de les persones a qui atenem, que mentre nosaltres exploràvem els efectes d’aquest confinament excepcional i anòmal en el nostre dia a dia, en el nostre estat d’ànim, en el nostre rendiment professional o acadèmic, ens donaven una lliçó d’adaptació al confinament només a l’alçada d’aquells qui ja hi han sobreviscut abans. A les tertúlies, televisions i diaris, milers de veus expertes ens parlaven dels efectes del confinament en cada aspecte de la nostra vida; persones que havien passat una quarantena excepcional explicaven la seva experiència també excepcional, les vivències en primera persona.
Doncs bé, resulta que la nostra societat és plena d’experts i expertes en confinament. Totes les persones que han estat internes en centres penitenciaris, però també en altres tipus de centres o institucions, per la raó que sigui, són autèntiques expertes en què significa no poder triar quan veus a la gent que estimes, haver d’estar en un espai reduït, adaptar la teva voluntat a allò que t’està permès i sentir por per què passarà quan puguis tornar a sortir. I a totes aquestes persones internes els hem dit que la seva estada ha de servir per ser millors quan surtin, per aportar més a la societat a la qual pertanyen, per tenir més oportunitats.
Les entitats que acompanyem aquestes persones hem trobat a faltar la seva veu en el context de la pandèmia. Ens agradaria que se’ls donés l’oportunitat de posar-los un micròfon al davant perquè ens expliquin les seves estratègies, els seus aprenentatges, la seva resiliència. Donem-los l’oportunitat d’aportar valor, d’explicar què saben, a ells i elles que sobreviuen cada dia al confinament, a ells i elles que han tirat endavant superant els efectes del confinament.
I, per últim, aprofitem l’experiència viscuda per repensar si el confinament és realment una eina útil, si treu el millor de nosaltres, si ens situa en les millors condicions per canviar comportaments, si propicia una millora en l’estat d’ànim. Perquè si el confinament no serveix per a tot això, potser haurem de repensar si aquesta és la millor eina que tenim per construir una societat més justa. Avui dia, encara és la que més utilitzem.
