14.08.2020 | Article de Setem Catalunya publicat a Social.cat
Els primers i més visibles efectes de la pandèmia de la Covid-19 han estat l’atenció mediàtica i social sobre els sectors bàsics, destacant de forma especial el que ens permet viure: l’alimentari. És senzill recordar com, fa no tantes setmanes, els telenotícies, la premsa escrita i les tertúlies de ràdio parlaven insistentment sobre el paper fonamental dels supermercats i glorificaven la seva reacció davant la crisi sanitària. La por al desproveïment alimentària ens va fer abocar-nos, instintivament, en la supervivència bàsica que, en la nostra mentalitat consumista, està representada en aquestes grans empreses. Tot plegat va donar ales a l’agroindústria, que encara avui es frega les mans agraint a la pandèmia l’enterrament de les seves vergonyes.
En l’actual cultura occidental de consum, la terra i els productes que hi neixen es consideren meres mercaderies per a l’especulació; el sistema agrícola s’ha convertit en una eina d’explotació (humana i mediambiental) al servei de l’especulació i els grans fluxos de capital internacionals que es fonamenten en cadenes de producció i comercialització d’aliments d’abast mundial.
En aquest sentit, el sòl fèrtil i els recursos naturals s’han anat concentrant cada vegada en menys mans, especialment en els països de sud global —proveïdors per antonomàsia dels productes agrícoles que es consumeixen al Nord—, en un fenomen pel qual els petits camperols han estat, al seu torn, expulsats de les seves terres i desproveïts dels seus tradicionals mitjans de vida. Aquest procés, que s’ha anomenat “acaparament de terres” (land grabbing en anglès), té un marcat origen històric colonial, però es viu amb especial cruesa després de la crisi financera global del 2008 i s’espera que encara més acarnissadament amb la crisi econòmica que anuncia la pandèmia de la Covid-19.
A la Blanca, un conjunt de comunitats a la Costa Sud de Guatemala, saben prou bé qui paga els plats trencats d’aquestes crisis. Les empreses monocultores de banano (plàtan dolç) i palma d’oli orientades a l’exportació, fa desenes d’anys que arrasen les terres de les petites famílies camperoles de la zona, amb la connivència del Govern de Guatemala i de les autoritats dels països importadors (Unió Europea, Estats Units i Mèxic especialment). Desbosquen i destrossen la vegetació de la zona, assequen els rius i els pous familiars, contaminen les aigües, vaporitzen pesticides prohibits a Europa com el Glifosat (reconegut cancerigen)… les conseqüències per a la supervivència familiar són devastadores: moltes persones han hagut de migrar als Estats Units en caravanes humanes, d’altres s’hi han quedat malvivint, treballant en condicions pèssimes, irònicament, en les mateixes empreses que espolien el seu medi natural.
Les dones camperoles, principals damnificades d’aquest sistema d’explotació patriarcal i responsables del manteniment de la vida comunitària, s’organitzen per reivindicar-ho davant l’Estat i de qui calgui. Diverses denúncies col·lectives a la Corte Interamericana de Derechos Humanos han visibilitat el problema sobrepassant les seves fronteres, sense resultats més enllà de decrets i declaracions que no acaben materialitzant-se. Es queixen que en joc hi ha molt més que la supervivència, es tracta d’una col·lisió de models de vida: l’agroindústria patriarcal-capitalista i el consum devastador occidental per una banda i la cultura tradicional indígena i camperola de relació amb la terra —que entén l’ésser humà com a part de la natura indissoluble de la natura i no com a agent aliè explotador d’ella— i els feminismes del Sud, per una altra. Una cosmovisió, aquesta segona, probablement més assenyada molt més pragmàtica davant l’escassetat de recursos actual i l’agreujament que està per venir.
A l’altra banda de l’Atlàntic, el poder del consum desinformat segueix perpetuant el problema. En el cas del plàtan, ja són diverses les denúncies de productors europeus davant la UE demanant respecte pels límits d’importació d’aquest producte des de Guatemala i des d’Amèrica Central en general (s’ultrapassen constantment), per no parlar de segells com el de la Rainforest Alliance (la granota verda que veiem als plàtans) que prometen sostenibilitat humana i ambiental i que finalment, en casos com el que ens ocupa, bàsicament serveixen per blanquejar la imatge de les empreses productores, contribuint a la confusió de la persona consumidora. Pel que fa a la palma d’oli, aquesta acaba majoritàriament en refineries de les principals empreses petroleres europees (especialment de l’Estat Espanyol, que n’és el principal importador europeu) i més tard en els dipòsits dels nostres cotxes, convertida en agrocombustible que es barreja en els combustibles dièsel.
Però més enllà d’implicar-nos-hi mitjançant el consum conscient per mitigar aquestes cadenes d’explotació, l’exemple de la Blanca hauria de servir-nos per co-crear, a banda i banda del món global, un nou sistema de producció agroalimentària molt més vinculat al cicle natural de la vida. Un sistema basat en l’agroecologia, el consum crític i la Sobirania Alimentària dels pobles que retorni el poder d’abastiment alimentari a la comunitat i que valori la majoria dels 1.500 milions de petites agricultores i agricultors que produeixen no menys del 50 % dels aliments per a consum domèstic a escala mundial.
Davant l’arribada, com sembla inevitable, d’una crisi econòmica internacional sense precedents fruit de la Covid-19, cal posar el focus de l’atenció pública en aquest fenomen per generar resiliència aquí i allà. Perquè la crisi no acabi acarnissant-se —com tristament acostuma a passar— amb la petita pagesia, que és qui realment alimenta el món.
