26.11.2019 | Article d’opinió de Sira Vilardell, vocal de gènere d’ECAS i directora general de la Fundació Surt, a Catalunya Plural
La lluita social i l’aposta política per una societat lliure de violències de gènere demana agafar el repte d’ampliar la mirada sobre aquest fenomen i abordar-lo en clau de problemàtica, no individual, sinó col·lectiva i d’arrel estructural
Durant un procés de selecció laboral et fan preguntes intrusives sobre el teu cos: “T’has operat?”. N’estàs farta. Però la urgència de superar la situació de dependència econòmica i poder deixar enrere la teva parella i, així, el maltractament amb què convius, et duu a callar el que en penses. Respons les preguntes, per molt fora de lloc i insignificants que siguin per decidir si ets apta pel lloc de feina. Les teves respostes, tanmateix, fan que et rebutgin per treballar-hi. Un cop més.
Sovint les idees que tenim sobre què és una situació de violència masclista no encaixen amb les experiències de moltes dones. No es reconeixen en el prototip de maltractada; aquell perfil estret i curt de mires que alguns agents socials, com la judicatura, estableixen com a ‘víctima vàlida’. Aquesta distància entre la creença estereotipada, excloent, i la vivència efectiva, encara s’accentua més entre les persones amb identitats de gènere i sexualitats no normatives.
A les pors i dificultats d’autoidentificació com a víctima de violència masclista, s’hi suma que moltes persones LGTBI troben dificultats per accedir als serveis d’atenció davant les situacions de violència. La manca de visibilitat de la diversitat sexual i de gènere i de les problemàtiques que afecten les persones LGBTI, així com una manca de coneixement sobre diversitat d’orientacions sexuals i identitats de gènere i d’habilitats i eines professionals per abordar la diversitat sexual i de gènere, serien dues peces centrals per explicar que això passi.
I això passa tot i comptar amb un context legislatiu que afavoreix la protecció dels drets de les persones LGTBI davant les discriminacions per raó d’orientació sexual o d’identitat de gènere. A Catalunya, comptem amb lleis que han possibilitat situar la LGTBIFòbia, així com la violència masclista, com a problemàtiques col·lectives. És un punt de partida valuós. Tanmateix, tenim camí per fer a l’hora d’aterrar les atencions que deriven d’aquests marcs legals d’una manera que resulti transformadora i superant discriminacions vigents.
La violència masclista no és un problema d’agressions individuals. És una violència estructural contra les dones i contra les persones que no responen a la masculinitat hegemònica, en un ordre que subordina i menysté els cossos i tot el que s’associa a la feminitat.
Les violències que viuen les dones i les persones LGTBI comparteixen arrel: l’ordre patriarcal. I per això ha de combatre’s subratllant l’existència de relacions desiguals de gènere entre dones i homes, que posen les bases de les violències per raó de gènere.
No pot passar-nos per alt que, als fonaments de les violències masclistes més evidents, hi ha violències culturals amb un impacte directe en les nostres vides. Principalment, les de les dones. Però també les de les persones amb sexualitat i identitats de gènere no normatives.
En aquest escenari, com podem abordar les violències cap a les persones LGTBI sense perdre la centralitat de l’enfocament de gènere i protegint els avenços i les conquestes del moviment feminista respecte a les polítiques de dones? És una qüestió que no podem defugir a pesar de la gran complexitat que implica. Els dos anys del projecte europeu Look Wide, coordinat per Surt, han permès obrir algunes d’aquestes qüestions i han facilitat espais polítics i tècnics per començar a repensar els serveis d’atenció a les situacions de violència per tal de fer-los més inclusius.
Urgeixen polítiques contra les violències masclistes que posin la vista en promoure les condicions socials que desmantellin la desigualtat de gènere, per tal de possibilitar el ple desenvolupament dels drets i llibertats de les dones i les persones LGTBI.
La quotidianitat ens llança a la cara motius per afirmar que urgeixen, aquestes polítiques de gènere transformadores. Motius en forma de xifra, com serien els 52 feminicidis en menys d’un any a l’Estat espanyol. I motius en forma de relats; els de tantes persones amb identitats de gènere i sexualitats no normatives que viuen la vulnerabilitat d’encarar el dia a dia en una societat binària i heterocèntrica.
La lluita social i l’aposta política per una societat lliure de violències de gènere demana agafar el repte d’ampliar la mirada sobre aquest fenomen i abordar-lo en clau de problemàtica, no individual, sinó col·lectiva i d’arrel estructural.
