Ja fa temps que parlem de precarietat laboral, però què és? Què ens hi porta i on ens porta? A qui afecta? Quins han de ser els límits? Si no hi pensem, correm el risc d’acceptar-la com a part del joc i de donar per bo que hagi arribat per a quedar-s’hi. Si ho fem, estarem fent un pas enrere com a societat, posant l’enriquiment d’uns pocs pel davant de la dignitat de molts.

Fa unes setmanes l’Ernest Cañada, seguint la Gerry Rogers, ens ajudava a reflexionar sobre la precarietat laboral. Porto aquí algunes de les reflexions que ens hi va suggerir.

Situem-nos. Quan parlem de precarietat laboral abordem un ventall de condicions laborals diverses no desitjades relacionades amb el salari, la jornada, la durada de la feina, la protecció social o la capacitat de negociació. Algunes de les condicions (no tenir contracte, cobrar per sota de conveni o haver de treballar més hores) són il·legals però no suficientment perseguides. D’altres, encara pitjor, són legals en l’actual marc normatiu laboral. Parlem de sous que no permeten arribar a final de mes, dates de cobrament incertes, horaris de torns informats a una setmana vista, canvis en els horaris el dia d’abans, jornades parcials que en realitat no ho són perquè has de treballar més hores per acabar la feina assignada o falsos règims d’autònoms, entre d’altres. I tot plegat, sovint, en una situació d’indefensió que no permet negociar ni individual ni col·lectivament.

Entre els sectors més afectats avui dia per la precarietat laboral trobem la neteja, l’hostaleria i el transport.

On ens porta? Les conseqüències són individuals i col·lectives i també diverses. Cada una d’aquestes conseqüències té diverses derivades i no podem aprofundir ara en totes. Poso algunes sobre la taula, a tall d’exemple, que ens ajuden a reflexionar-hi. La reducció de les cotitzacions té un impacte directe en els pressupostos disponibles per a polítiques socials. La manca de capacitat econòmica redueix el consum de les pròpies persones treballadores. La inestabilitat en la contractació dificulta l’accés a l’habitatge i genera la creació de territoris dormitori en la perifèria de les ciutats, econòmicament més accessibles, però que augmenten la distància i el temps d’arribada a la feina. La intensitat i sobrecàrrega en la feina genera esgotament fins al límit de la salut, física i mental, en les persones afectades, amb repercussions de convivència i educatives, en el cas de tenir família a càrrec. La incertesa i els canvis constants d’horaris dificulten enormement la conciliació familiar i la participació social.

Com hi hem arribat? A la base de tot, hi trobem el model econòmic i de valors. El nostre context capitalista prima i legitima l’enriquiment individual per sobre del bé comú. Pensem en dos pols. A una banda, hi són les empreses, creades per a assolir el màxim enriquiment possible, a costa, si cal, dels costos laborals de les persones qui hi treballen. A l’altra, hi som la ciutadania, àvida de consumir al mínim cost possible, sense parar a reflexionar en els efectes que aquests preus tenen en el medi ambient o les persones que hi ha estat implicades.

Ens en podrem sortir? La resposta ha de ser sí, no hi podem renunciar. A curt termini, i com a professionals centrats en les persones, qüestions com la formació, prèvia a l’ocupació o contínua, durant la mateixa, és una eina contrastada i útil per a l’apoderament de les persones. Cal promoure el desenvolupament de qui es troba atrapat en llocs de treball precaris perquè se’n puguin sortir. La qualificació professional amplia les oportunitats de les persones per accedir a llocs de treball amb més bones condicions. En paral·lel, a llarg termini, caldrà reajustar els límits del benefici propi. Històricament, des de l’esclat del sistema capitalista, aquests límits s’han anat ajustant. L’abolició de l’esclavitud i l’establiment de la jornada laboral, en són exemples. Ara hem de continuar avançant i rebutjar socialment i normativa determinades condicions laborals que no permeten viure amb un mínim de qualitat.