El proper 17 d’octubre és el Dia internacional per a l’erradicació de la Pobresa, i volem compartir algunes de les situacions amb què ens trobem des de la pràctica del treball social. Inicialment, per posar de manifest que tot i la seva invisibilitat, la pobresa té múltiples formes i efectes en les persones que la pateixen.

Per una banda, les dades que recullen estudis com els d’Oxfam-Intermón o l’informe Foessa, ens permeten identificar elements per ser analitzats i, posteriorment, plantejar propostes per combatre la pobresa. La precarietat laboral, els sous baixos i la bretxa salarial entre homes i dones han fet que s’incrementi notablement el nombre de persones pobres. Avui dia, tenir una feina remunerada, no és garantia de no caure en la pobresa, atès que, un 14% de les persones que treballen, estan en situació d’exclusió social, la qual cosa, provoca una forma d’estrès laboral fruit de la inseguretat tant present com de futur.

Per altra banda, l’especulació amb l’habitatge, que en lloc de ser tractat com un bé de primera necessita s’ha mercantilitzat per al lucre privat, contribueix també en bona part a la situació d’emergència social en què ens trobem. Els lloguers s’han incrementat un 30% en dos anys, abocant moltes famílies a la incertesa i el risc de pobresa només per l’alt cost de les despeses d’habitatge.

Un risc encara més elevat en el cas de les famílies amb fills a càrrec nombroses (33%) i monoparentals (28%), amb conseqüències greus en el present, però sobretot, per al futur dels infants i joves. Créixer en llars que pateixen manca de recursos esdevé un element determinant que pot perpetuar la pobresa de manera inter/transgeneracional; experts en aquest àmbit, calculen que a Espanya, caldrien quatre generacions perquè una família en situació de pobresa assolís els ingressos mitjans.

Una altra variable, amb un pes important, és el gènere. Les dones pateixen en major mesura la precarietat laboral i la bretxa salarial, i això comporta que tinguin ingressos inferiors amb efectes en les seves futures pensions. I, a la vegada, les dones són les que assumeixen una major càrrega complementària de tasques de cura, que s’incrementen quan les administracions redueixen o deixen d’assumir a causa de les retallades en el sistema de protecció i l’Estat de Benestar.

El patiment de bona part de la població per la situació que viu i per la inseguretat per raons econòmiques o de manca de perspectives de futur, entre d’altres, provoca un increment de malalties i de consum de tòxics, amb conseqüències que poden arribar fins i tot al suïcidi. L’impacte de la situació econòmica en la salut de les persones està àmpliament documentat.

Havent identificat el que implica la pobresa, volem també assenyalar possibles accions de futur per combatre-la a partir d’un nou contracte social que prioritzi l’economia productiva que crea riquesa davant l’economia especulativa, posant en primer pla, les necessitats de les persones i recuperant les polítiques pròpies dels Estats de Benestar per garantir drets i construir societats més justes i equitatives. Un contracte social que ha de partir del compromís i la ferma voluntat d’erradicar la pobresa, tal com recordarem el pròxim 17 d’octubre des de la plataforma Pobresa Zero – Justícia Global, amb un acte reivindicatiu que també convidarà a la reflexió al voltant d’aquest pacte.

Fins ara, ens hem limitat a replicar les respostes pal·liatives de sempre, centrant els recursos a atendre necessitats immediates mentre es retallaven drets universals com l’educació, la salut o l’autonomia personal i el suport a la dependència, que actuen de forma preventiva contra la pobresa. Aquesta manera de fer evoca un assistencialisme que no promou l’apoderament i la dignitat de les persones. Cal ser proactius en el foment de l’exercici dels drets i els deures per part de tota la població.

Si es desenvolupen noves normatives, la seva aplicació ha de mantenir l’essència del plantejament inicial i dotar-se dels recursos necessaris. Fer un salt dels discursos (parlar des del simbòlic) als fets (actuar). I en aquesta línia caldrà articular accions de caràcter intersectorial i interdepartamental, trets gairebé inexistents avui a les diferents administracions. Apel·lem a un exercici col·lectiu per pensar des de diversos àmbits (tercer sector, poders públics locals i autonòmics…) en les actuacions necessàries per combatre la pobresa de manera coordinada i harmonitzada.

En relació amb els ingressos, i conscients que el treball continua sent un dels pilars fonamentals per evitar l’exclusió, cal aprofundir també en un sistema de garantia de rendes que superi les limitacions actuals. El model que hem desenvolupat no cobreix les necessitats bàsiques de totes les persones en situació de risc i està molt lluny d’oferir una resposta global que permeti erradicar la pobresa.

Hem d’aprendre a no caure en els mateixos errors i, davant les diverses veus que anuncien una nova crisi econòmica, és important repensar i innovar en les respostes. Si volem una societat més igualitària i sense pobresa, les actuacions han de ser valentes i transformadores.