31.03.2015 | Entrevista a Teresa Crespo publicada a la revista Presència, número especial ’50 anys, 50 entrevistes’
Teresa Crespo ha desenvolupat tota la seva carrera dins de l’àmbit social, treballant per millorar les condicions de vida, la capacitat d’autonomia i els drets de les persones
Transmet vitalitat, s’expressa amb convicció i té una enorme capacitat de projectar la seva àmplia perspectiva crítica damunt la societat que hem anat construint a través de moltes lluites abans i després de la mort del dictador, de reformes polítiques i conquesta de drets, d’anhels de benestar, d’avenços inqüestionables i també, ara mateix, de retrocessos que ens han portat a traspassar la línia vermella de la dignitat de les persones, la qual cosa considera inacceptable i democràticament insostenible.
Quan va néixer la revista Presència vostè tenia 20 anys…
I ja en feia un que era casada, això era habitual en aquella època, fixa’t quin canvi!
Casada i amb la pata quebrada?
En el meu cas no, al contrari. La meva parella va obtenir una beca per treballar a París i el pare em va dir que si volia marxar amb ell havia de passar per l’altar. El cert és que per a mi va ser casar-me i experimentar un món diferent, lluny de l’ambient tancat i asfixiant del franquisme. Aleshores els Pirineus marcaven frontera. Sí, a l’altre costat tot era diferent i París bullia d’activitats de tota mena. Hi havia una gran efervescència política, social i cultural que va representar una meravellosa commoció per a una jove com jo, amb inquietuds, que tot ho volia aprendre! A París es respirava llibertat.
