04.04.2020 | Article de Teresa Crespo, membre de la Vocalia de Pobresa d’ECAS, publicat a El Periódico de Catalunya
Arribem a aquesta nova crisi amb més de la meitat de la població mancada dels recursos necessaris per no enfonsar-se en la més profunda pobresa
La crisi financera del 2008 va anar molt més enllà del caràcter cíclic d’altres datlabaixos provocats pel sistema capitalista; va significar un canvi d’època i les coses ja mai més tornaran a ser com abans. La crisi sanitària actual està generant un context social i econòmic incert que ens pot portar a un col·lapse global de l’economia. ¿El moment històric que vivim significa un nou canvi d’època? ¿Serà suficientment impactant per capgirar valors i actituds? ¿Reconeixerem la persona i la seva dignitat per sobre dels interessos particulars?
Vull pensar que aquesta situació colpidora tindrà un efecte transformador; que permetrà la descoberta del bé comú i l’acció solidària, i qüestionarà el model neoliberal que els darrers anys ha malmès l’Estat de benestar supeditant-lo a les lleis del mercat. Aquesta crisi hauria de ser una oportunitat per potenciar un nou model de societat on el benestar i la consideració de l’altre regeixin les nostres relacions i actuacions.
L’evolució socioeconòmica de l’última dècada no ha comportat la superació de la crisi del 2008. Lluny de recuperar-nos, hem patit un procés de polarització que ha accentuat encara més les desigualtats: els adinerats s’han enriquit i els que ja es trbaven en situacions de pobresa o vulnerabilitat es troben avui en condicions encara més severes. El 45% de la població gaudeix de plena integració, mentre que un 35% pateix precarietat permanent i un 20% malviu als marges de la societat. Això significa que arribem a aquesta nova crisi amb més de la meitat de la població mancada dels recursos necessaris per no enfonsar-se en la més profunda pobresa.
Tinguem-ho tots ben clar i present: no tothom té la mateixa capacitat per afrontar les dificultats amb què ens trobem. Incertesa i angoixa, pèrdua de la feina i els ingressos, dolències físiques i emocionals, cursos escolars truncats, confinament en espais inadequats… Les famílies monoparentals –encapçalades molt majoritàriament per dones— no poden treballar i tenir cura dels seus fills alhora; les persones grans i dependents que viuen amb una pensió de 400 euros estan més soles que mai; els migrants en situació administrativa irregular no són reconeguts com a ciutadans de ple dret; a les famílies desnonades o que viuen amuntegades en infrahabitatges se’ls multipliquen les complicacions; les persones sense llar no poden confinar-se a casa; les víctimes de violències masclistes corren un major risc… La llista és massa llarga i ens mostra que el nostre sistema de protecció no ha aconseguit el benestar per a tota la ciutadania. Ans al contrari, els drets s’afebleixen i la vulnerabilitat s’estén.
En aquests moments els governs han pres una sèrie de mesures per frenar el contagi i pal·liar la crisi econòmica. No vull entrar a valorar si són o no les més adequades, però sí comentar alguns aspectes que des del sector social es qüestionen. Les entitats socials, lluny de tancar-se a casa, estan treballant les 24 hores del dia per respondre a les necessitats sobrevingudes. Atenen la població vulnerable, ajuden a trobar sortides a situacions difícils, donen suport psicològic, orienten sobre els ajuts públics, canalitzen i coordinen iniciatives voluntàries de la ciutadania, tenen cura de persones dependents, vetllen perquè cap família passi gana, resolen emergències com trobar sostre per a persones sense llar, orienten els pares en la criança dels infants i en l’ocupació del temps durant el confinament, detecten i eviten situacions de violència, escolten i acompanyen en la gestió material i emocional… Aquí també la llista pot ser molt llarga, però vull destacar que preocupa no poder treballar amb garanties perquè no es disposa de materials per protegir-se del contagi, i que se sent angoixa quan les mesures dels governs semblen ignorar l’existència de col·lectius que no poden seguir els protocols, o no es troba resposta a determinades necessitats.
La Generalitat s’ha compromès a pagar el 100% dels serveis que presten les entitats, però per garantir els drets de tota la població i la sostenibilitat del sistema caldrà acabar amb l’infrafinançament històric del sector social. El volum i la diversitat de situacions complexes requeriran dels esforços de totes i d’unes polítiques públiques potents que, des de la proximitat i amb el bagatge en l’atenció als col·lectius vulnerables, permetin adequar la resposta a la idiosincràsia de cadascun d’ells. No podem deixar que les conseqüències de la crisi la paguin un altre cop els mateixos.
