26.08.2019 | Article d’opinió de Mercè Civit, referent de la Comissió de Serveis Socials Bàsics i membre de la Junta de Govern del Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya, a Social.cat.
Al juliol va fer dos anys que celebràvem l’aprovació la Llei de Renda Garantida de Ciutadania (RGC) pel que suposava com a nou dret social de caràcter subjectiu. Sobre el paper, la promulgació de la norma donava compliment a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que estableix que “les persones o les famílies que es troben en situació de pobresa tenen dret a accedir a una renda garantida de ciutadania que els asseguri els mínims d’una vida digna, d’acord amb les condicions que legalment s’estableixin”.
Ara bé, d’aquí a dues setmanes farà dos anys de la seva entrada en vigor i, a la pràctica, s’ha fet efectiu aquest dret? S’han complert les expectatives dipositades en la nova prestació?
Des del Col·legi de Treball Social (TSCAT) vam valorar molt positivament el fet de disposar d’un instrument que havia de permetre un abordatge integral de la pobresa, superant les intervencions assistencialistes que ni resolen les necessitats, ni promocionen l’autonomia de les persones, ni asseguren una atenció prou digna. A més, s’obria un nou paradigma en els serveis socials en què les treballadores i els treballadors socials podríem exercir plenament les nostres funcions de diagnòstic social; d’atenció i promoció individual, familiar, grupal i comunitària; de prevenció i de protecció, tal com es defineixen a la Llei 12/2007 de Serveis Socials.
Al llarg d’aquests dos anys les dificultats i deficiències en el desplegament de la RGC han enterbolit la celebració inicial. Durant els primers mesos les queixes i denúncies des de les entitats socials, els sindicats i el mateix col·lectiu professional van ser una constant: mala gestió, lentitud en la tramitació d’expedients, manca d’instruccions clares per a l’aplicació de la llei… i, sobretot, un percentatge de denegació de sol·licituds molt elevat, que significava que un gran nombre de persones i famílies en situació de vulnerabilitat en quedaven excloses.
La primera il·lusió es va anant esvaint i la queixa va donar pas a la indignació, i fins i tot a la frustració. La implementació de la llei requeria tot un aparell tècnic-administratiu arreu de Catalunya del qual la Generalitat no disposava. El Govern no va ser capaç d’activar-lo i, al cap de pocs mesos, l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola va provocar noves disfuncions que van fer impossible l’aprovació del reglament de la RGC i la formació d’una Comissió de Govern que en fes seguiment.
Tot i que fa ja més d’un any que la intervenció del 155 va finalitzar, seguim sense reglament –es preveu que s’aprovi a principis de 2020— i la primera reunió de la Comissió de Govern no es va celebrar fins al passat 5 de juny.
La incompatibilitat amb la legislació estatal pel que fa als complements de les prestacions de la Seguretat Social i vinculades a l’atur limita també l’abast de la Renda Garantida, si bé hi ha indicis de millora en alguns supòsits, com ara les persones sense sostre i les víctimes de violència masclista. En el cas de les pensions no contributives (PNC) i d’alguns ajuts lligats a l’atur, la norma estatal imposa un màxim del 35% de la prestació que cobra la persona a l’hora de calcular el complement.
Tot i això, segons les darreres dades del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies avui hi ha més de 122.000 persones beneficiàries d’un total de 78.024 expedients aprovats i les antigues perceptores de la Renda Mínima d’Inserció han vist incrementats els seus ingressos. Des del TSCAT hem insistit en la urgència del reglament per accelerar el desplegament i interpretar la llei en clau més preventiva i garantista, de manera que se’n pugui ampliar l’abast. La situació d’emergència social així ho exigeix: la taxa de risc de pobresa és del 21,3% a Catalunya i segueix en augment el fenomen dels treballadors pobres, tal com alerten els sindicats CCOO i UGT en els seus estudis. La precarietat laboral, els salaris baixos i la gran proporció de contractes temporals i a temps parcial fan que el treball ja no sigui garantia de no caure en la pobresa.
Cal invertir en els sectors industrials i estratègics per crear ocupació estable amb salaris dignes, però també és necessari que les persones en situació de pobresa —recordem la seva especial incidència en les dones, els joves i els infants— tinguin els ingressos suficients per gaudir d’una vida digna, tant si treballen com si no. Els perfils que ara queden fora de la Renda Garantida s’hi han d’incorporar mitjançant el reglament per recuperar l’esperit i la filosofia de la llei, incloent-hi les persones amb contracte a jornada completa que cobren un salari inferior a la RGC. I en paral·lel caldrà establir els mecanismes de control necessaris perquè les empreses no s’aprofitin d’aquestes prestacions complementàries.
En definitiva, dos anys després continua sent cabdal i urgent assegurar un sistema de rendes que permeti a les persones satisfer dignament les seves necessitats bàsiques en totes les etapes de la vida, alhora que simplifiqui l’actual dispersió des del punt de vista administratiu i permeti una gestió àgil i eficient dels recursos públics.
