17.05.2014 | Article de Domènec Domènech, president de l’Associació Catalana d’Agències de Col·locació i Empreses de Recol·locació, publicat al diari Expansión | en PDF
El joc dels disbarats de les agències de col·locació
El Govern Espanyol va voler, de forma unilateral, regular les entitats i empreses que operàvem fent intermediació laboral. L’Executiu estava pressionat per la necessitat urgent d’activar un mercat laboral incapaç de minorar les xifres escandaloses de desocupació. Ho va fer inspirant-se en pràctiques d’èxit de països europeus i oferint al sector privat i d’iniciativa social l’expectativa d’establir marcs de col·laboració amb els serveis públics d’ocupació.
A Catalunya, el SOC va supervisar el compliment dels requisits d’acreditació. Per a això, va fer inspeccions i requeriments que van suposar, en molts casos, inversions per l’adequació d’espais i supressió de barreres. Un cop acomplerts els requisits, en resultaren acreditades 192 arreu de Catalunya. Són agències que han realitzat tasques de prospecció, divulgació, administratives i d’informació de totes les activitats realitzades, tot adaptant els seus protocols als usuaris derivats dels serveis públics. Tota aquesta activitat, sens dubte de gran utilitat per als serveis públics, no s’ha vist finançada per cap mena de subvenció al llarg d’aquests anys.
L’única convocatòria adreçada a les agències fou l’estatal, i Catalunya s’hi va autoexcloure per preservar el seu model d’intermediació. Sembla que en la dificultat per establir la col·laboració entre les agències (privades, d’iniciativa social o dependents de l’administració), ha estat més la preocupació de qui ha de fer la intermediació que no pas el coms’ha de fer per assolir els resultats esperats.
Ingents quantitats de recursos públics s’esmercen amb pobríssims resultats. En canvi, aquestes agències, sense haver disposat fins ara de cap recurs públic, han assolit un percentatge d’èxits en la col·locació que no resisteix cap mena de comparació amb els serveis públics. Per exemple, les agències sòcies de l’Associació Catalana d’Agències de Col·locació i Empreses de Recol·locació (Acacer) segons una enquesta realitzada van inserir l’any 2013 una mitjana de 139 persones cadascuna.
Ens preguntem quins serien els resultats si es destinés una mínima part dels recursos a finançar aquestes tasques. Per què s’han d’entretenir les partides destinades a aquest objectiu tan prioritari, i s’enreden en conflictes polítics i en obstacles amb baralles corporativistes entre funcionaris, sindicats, que s’embolcallen amb la bandera antiprivatitzadora de les competències exclusives? Sembla que vulguin que ens acostumem a tenir més d’un 25 % de la nostra població activa immersa en un procés de deteriorament personal escandalosament normalitzat.
