Potser ara és el moment, quan sembla que hi ha quelcom que trontolla, per preservar tot el que ha fet del nostre sistema de protecció, un espai de garanties per tants infants, adolescents i joves i encarar amb seny i responsabilitat allò que manca, malmet o esbotza.

Frisem per crear un marc de garanties capaces de combinar efectivitat i afectivitat, resposta immediata i acollida pausada, pulcritud i a la vegada sensibilitat tècnica, decisió i participació, possibilitar respostes i acceptar els límits, fruir dels èxits i enfrontar-nos als errors… En aquest constant dilema ens trobem ciutadania, professionals del ram, infants i famílies, i també, per descomptat, polítics.

Sovint les propostes innovadores i les adaptacions metodològiques provenen d’entorns que han fet de la pràctica professional un laboratori de coneixement. Un espai de construcció crítica que cerca nous models i noves mirades per donar respostes a les situacions més complexes que infants, adolescents i joves poden arribar a patir.

Aquest és l’esperit del sistema de protecció, un sistema que darrerament ha vist com la seva línia de flotació havia de ser especialment atesa per no provocar una situació d’alarma on tota mena de bots salvavides hagin de sortir a socórrer al passatge.

En aquest moment, en el qual la incertesa intenta embolcallar tot l’espectre polític i social, potser és quan més cal fer una crida a no arraulir-se en el desànim i conquerir de nou els espais de treball conjunt. Uns espais on el món acadèmic, polítics, agents socials, usuaris, tots en igualtat de condicions i cadascú amb la màxima generositat pel que fa a la cessió de la seva expertesa com a l’anàlisi de les propostes d’altri, i des de la sinceritat, posa negre sobre blanc. Que no tot val, que no tot funciona i també que no tot cal desballestar-se.

No és el moment de bones paraules, tampoc ho és el de l’exclusiva bona voluntat. És el moment dels compromisos i de les exigències de responsabilitats, d’iniciar un nou procés de construcció del que haurà d’esdevenir un nou marc de protecció i cura dels infants, adolescents i joves, i les seves famílies.

En aquest decurs no podrem oblidar ningú, començant pels mateixos infants i joves, als quals se’ls haurà de garantir espais de participació real i transformadora, amb capacitat decisiva, a les famílies, de les quals caldrà percebre els punts en comú i en desacord en un objectiu comú que no és altre, i ni més ni menys, que la felicitat i protecció dels seus fills. Els professionals, els quals esdevenen actors imprescindibles per copsar l’experiència real dels efectes de les polítiques de protecció i a la vegada garants dels drets i deures dels infants, joves i famílies als que atenen. Les institucions i serveis, les quals són la peça clau de l’engranatge i que sovint veuen com són ignorades en les decisions, tractades amb desconsideració i abocant-les a la fragilitat i inestabilitat fruit dels incompliments pressupostaris i de pagament, i que ara més que mai hauran de construir un discurs comú i compromès. Els agents de control i observança crítica que vetllen insistentment perquè el camí a seguir no descorri cap als vorals, com a subterfugis de qui diu i no fa. I sí, també els polítics, els quals han de saber-se possibilitadors de les expectatives i voluntats dels seus representats i forts en la defensa de posicionaments i propostes construïdes inexcusablement entre tots els implicats.

Ara és el moment d’obrir un nou capítol en el sistema de protecció de Catalunya, realment aquest és un moment d’oportunitats per encarar la costa que es fa feixuga pel munt de respostes que cal trobar a temes tan punyents com el maltractament en la petita infància, la pobresa infantil, l’arribada de joves migrants no acompanyats, la creixent onada xenòfoba, la sostenibilitat econòmica de serveis i programes… També a la violència vessada contra els professionals, la insuficient atenció garantida i adequada en salut mental a infants i joves, l’adequada dotació dels serveis i equips, sobretot d’aquells que són a l’avançada de la detecció de riscos i vulnerabilitats, l’encara escassa mirada transversal pel que fa a responsabilitats i respostes interdepartamentals…

Ens caldrà ser conscients de les febleses i de com garantir les fortaleses que com a sistema hem demostrat al llarg de tants anys. Caldrà restar atents als torpinadors sempre presents, aquells que fan de l’aportació una crítica inefable poc propositiva incapaços de reconèixer-se a vegades també com a part del problema. Ens caldrà tenir el valedor constant, infants i famílies, dins i fora de l’espai de construcció. Ens caldrà tenir mirada àmplia, mirar enfora i aprendre i incorporar estratègies veïnes que hagin estat exitoses…

Ara és el moment de recollir l’oferiment que agrupacions professionals, entitats, federacions, agents socials i de defensa de drets, agrupacions familiars, agrupacions d’usuaris, responsables polítics, etc, fem per crear aquest nou marc d’intervenció, de protecció i de cura. Fer-ho plegats, sense aprofitar el moment per fer de les dificultats armes llancívoles, serà, amb seguretat, l’única garantia d’èxit segura que podrem oferir. Res no esdevé més possible que allò que es comença.