27.09.2019 | Article d’opinió de Miguel Pajares, president de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat, a El Periódico de Catalunya
Durant aquests dies d’accions globals contra la crisi climàtica estan proliferant les informacions i els articles, i per a mol-ta gent està quedant clar que les tres dècades que portem d’acords climàtics internacionals no han servit per posar fre a l’escalfament global. I és que fa aquestes mateixes tres dècades que els governs vulneren reiteradament els seus compromisos de reducció de les emissions de gasos amb efecte hivernacle.
Ja fa set anys que l’Agència Internacional de l’Energia va dir que per no disparar l’escalfament global s’haurien de quedar per sempre al subsol dues terceres parts de les reserves conegudes de combustibles fòssils; no obstant, les grans empreses fossilistes continuen fent inversions en la re-cerca de jaciments nous (i en continuen trobant), sense que s’entrevegi cap perspectiva que algú les obligui a posar fre a la seva acció extractiva.
Les emissions de gasos amb efecte hivernacle continuen creixent i, amb aquestes, la temperatura mitjana global. Ja por-tem un grau centígrad d’escalfament, i els científics han dit que superar 1,5,5 graus és molt perillós. A l’Acord de París del 2015 els governs es van com prometre a fer el possible per no superar aquest límit, però els organismes de les Nacions Unides adverteixen que les mesures anunciades pels governs fins al moment no concorden amb aquest compromís. Més aviat ens porten a un escalfa-ment de més de 3 °C.
El canvi climàtic ja és aquí. Els seus efectes són molt importants al nord de l’Àfrica, al Sahel, a la banya d’Àfrica, al Pròxim Orient, al sud, el sud-est i l’est d’Àsia, al Pacífic, a l’Amèrica Central i a Sud-amèrica. De fet, els seus efectes són apreciables a tot el planeta, però a les zones tropicals esmentades són més greus, i a més allà es concentra la major part de la població mundial. A les zones esmentades, les sequeres són cada vegada més prolongades i intenses, els deserts s’estan estenent, les pluges són cada vegada més torrencials, erràtiques i destructives, els huracans són cada vegada més devastadors, la pujada del nivell del mar ja està destruint àrees costaneres habitades i de cultiu. Tot això implica, per a moltes persones, la pèrdua del seu hàbitat, la qual cosa no els deixa cap altra alternativa que fugir. Els desplaçats climàtics ja són una realitat a les regions assenyalades.
Ara per ara, bona part dels desplaçats climàtics són in-terns, no surten del seu país, i són difícils de quantificar per-què estan inclosos en les 200.000 persones que cada dia abandonen les zones rurals per anar-se’n a les ciutats (als suburbis principalment, en el cas de les grans ciutats tropicals), però una part ja estan traves-sant fronteres cap als països més pròxims.
Les migracions climàtiques actuals s’estan donant principal-ment a l’interior de les regions geogràfiques esmentades abans. Per exemple, els migrants climàtics del Sahel van als països costaners de l’Àfrica occidental; els del Sudan i Somàlia van a Etiòpia, Kènia i Uganda; els de Bangladesh van a l’Índia… Però, si els governs, especialment els dels països més industrialitzats, no adopten les mesures dràstiques i immediates necessàries per fer front a la crisi climàtica, les migracions climàtiques s’intensificaran i hauran de sortir d’aquestes regions.
Hi ha d’haver un marc de protecció internacional per als migrants climàtics? El canvi climàtic que estem vivint no és un fenomen natural, és fruit de l’acció humana, i la seva progressió és resultat de la negligència dels governs que no adopten les mesures «urgents i a una escala sense precedents» (per utilitzar les paraules de l’informe del 2018 del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic, IPCC en el seu acrònim en anglès) necessàries per frenar-lo. Les per-sones que emigren perquè el seu hàbitat ha quedat destruït pels impactes climàtics són víctimes d’aquesta negligència criminal. Hi ha una responsabilitat política en això, que converteix els migrants climàtics en mereixedors de la protecció internacional, d’acord amb els conceptes amb què treballa el nostre ordenament legal.
No obstant, la Convenció de Ginebra sobre Refugiats del 1951 no deixa cap escletxa per incloure’ls, per la qual cosa es fa necessari un nou marc de protecció específic per als refugiats climàtics. Aquest hauria de ser un dels principals temes de de-bat en les immediates i futures cimeres del clima.
