16.01.2020| Article de Xavier Orteu, director d’Insercoop, a Social.cat

Segurament podem estar més o menys d’acord en el fet que històricament l’acció social s’ha utilitzat com a mur de contenció de situacions de desigualtat. El que costa més d’acceptar és que actualment els professionals implicats puguem estar jugant aquest paper. Pensem en situacions com ara els problemes d’habitatge, el tractament dels menors estrangers sense referent familiar o els drets del col·lectiu LGTBI. És possible que l’ètica de les nostres conviccions no ens deixi veure clar els efectes de les nostres pràctiques.

Per exemple, tenim la sospita gens insòlita que alguns programes de suport a la cerca de feina serveixen per blanquejar la precarietat laboral actual. Ho fan justificant un seguit d’abusos en nom de la inserció, del “realisme” que cal aplicar en el mercat de treball. Però la precarietat és més que unes males condicions laborals. Esdevé una lògica discursiva que ofereix uns llocs de desvalorització social. És a dir, podem acabar col·laborant en la construcció i justificació de determinats llocs de treball que fan perdre valor social a les persones que els ocupen.

Davant d’això, molts professionals se senten interpel·lats per preguntes o situacions difícils, incòmodes, per a les quals la resposta tècnica no és suficient. En aquest punt emergeix un malestar moral del professional. Una sensació de mala consciència o d’impotència davant de situacions que en realitat no poden canviar. Sabem que en aquests casos la dimissió del professional s’expressa en una actitud defensiva vers la seva pràctica i els usuaris que atén. De vegades fins i tot demonitzant-los.

Justament amb el nom d’Ètica i mercat de treball es va celebrar el passat mes de desembre una jornada organitzada per Insercoop i en la qual van participar, per una banda, Ernest Cañada, investigador social en temes de precarietat laboral i col·laborador de la Universitat de Barcelona; i, per l’altra, Jesús Vilar director acadèmic, professor de la URL i expert en ètica aplicada a l’acció social. El diàleg amb ells ens va permetre entendre algunes qüestions al respecte: aquest conflicte ètic no és un conflicte privat; i és per això, que els equips han de construir una posició col·lectiva. Fer un mapa de riscos ètics de la seva pràctica. Per poder-ne parlar, pensar solucions, inventar alternatives…

L’ètica pot ajudar-nos a posar límits a la neutralitat o l’abstenció professional que blanqueja certes pràctiques que en lloc de promoure les persones generen precarietat. No es tracta tant de vincular l’acció educativa amb l’ètica, sinó de treballar què podem fer com a professionals a partir d’una presa de posició ètica. Això implica prendre partit, acceptar que l’educació no és neutra —com en realitat no ho és cap pràctica que reguli la convivència—, fer-nos càrrec de què la nostra acció té una dimensió política.