23.01.2020 | Article de Francesc Mateu, exdirector d’Oxfam Intermón a Catalunya i expresident de Lafede.cat, a El Periódico de Catalunya

La lluita de 25 anys, el treball de les entitats, la relació del nostre país amb la resta del món en un moment de globalització no pot tenir com a única resposta la dificultat per quadrar els pressupostos

Fa uns dies, el ‘30 minuts’ de TV-3 parlava del 25è aniversari de l’acampada de la Diagonal per demanar el 0,7%, i va servir per recordar com de singular va ser aquella lluita. Tota la Diagonal plena de persones que lluitaven per altres a qui ni coneixien ni probablement mai arribarien a conèixer. Tota una generació que obria les finestres d’una Espanya que, mentre s’enfrontava al primer escàndol per finançament il·legal dels partits de la democràcia, seia a la gespa per assabentar-se de què era el deute extern, el Fons Monetari Internacional o el multilateralisme. Com deia la Gabriela Serra, aquella acampada va servir menys del que volíem però molt més del que es creu.

Al mig d’aquest necessari exercici de memòria sobtaven però les paraules dels responsables polítics. No tant les de l’expresident Pujol que, malgrat la polèmica que va generar la seva presència, eren del tot previsibles i conegudes, sinó les del conseller Bosch. Mentre l’expresident entonava un cert ‘mea culpa’, el conseller actual justificava el «no al 0,7%» per raó de sumes i restes, és a dir, per raons comptables. Sorprenia un discurs tan similar venint de llocs tan diferents i quan l’Alfred Bosch havia estat molts anys al Centre d’Estudis Africans, una oenagé amb un discurs molt clar de transformació del sistema internacional. És possible que d’una llarga entrevista se n’extraguessin fragments desafortunats, però en una setmana com aquella en què es pactaven els pressupostos, costava reconèixer al mateix conseller que el maig passat es va comprometre amb el sector, personalment i en nom del Govern, a augmentar la partida pressupostària progressivament fins a arribar al 0,7% el 2030.

La lluita de 25 anys, el treball de les entitats, la relació del nostre país amb la resta del món en un moment de globalització i de màxima interdependència no pot tenir com a única resposta la dificultat per quadrar l’‘excel’ dels pressupostos. Sense menystenir la dificultat que això suposa, que és evidentment molt gran, com a conseller i responsable d’Exteriors s’hauria agraït més nivell d’anàlisi i contingut, una mica més de visió global i referències als drets humans i al rol que com a catalans i catalanes juguem en el món. Si entre les raons esgrimides es cola a més la idea que aquesta partida, una de les més petites, competeix amb les principals de serveis bàsics a casa nostra, la sensació és de decepció i preocupació, perquè quan parlem de desigualtat, de pobresa, de manca de drets fonamentals i d’injustícies flagrants, alguns discursos són perillosos.

Tot i que és ben cert que la solució a moltes problemàtiques no passa només pel 0,7% sinó per polítiques clares i ambicioses de justícia global, és bo recordar que el 0,7% del PIB català seria d’uns 1.600 milions d’euros. D’acord que sense ser un estat no podem comptar el PIB a seques, per això ho calculem sobre els pressupostos. Amb aquest criteri, el pressupost de cooperació actual, de només 32 milions, suposa el 0,14%, o sigui, que estem parlant d’engrunes. La distància és tan gran que l’evidència ens ajuda a centrar la qüestió.

No és generositat, sinó justícia

No és un tema de generositat, és un tema de drets, i per tant, de justícia. Per explicar el 0,7 millor posar el focus en què la lluita per la justícia global és una lluita sense treva contra les desigualtats obscenes que hi ha al món i a casa nostra. Millor explicar que sense frau fiscal a casa nostra les retallades no ens haurien enfonsat; que malgrat s’ha recuperat el sector privat, l’impost de societats segueix en mínims històrics, i que el frau fiscal de les grans empreses a l’Àfrica supera amb escreix tota l’ajuda que els donem tots els països del món.

Aquests dies també es reuneix a Davos la flor i nata de les sumes i les restes. Oxfam ha tornat a treure un dels seus informes anuals que ens fan veure la brutalitat de la desigualtat que amaguen les sumes i les restes. Per això, fins i tot a la ‘crème de la crème’ la desigualtat els preocupa. Fins i tot ells han descobert que només amb sumes i restes ni ells hi surten guanyant. Per això, després de 25 anys de lluita i de treball de moltes persones i entitats, quan parlem del 0,7% cal que anem, com sempre hem anat, molt més enllà de les sumes i les restes. Com a país, vull tenir la certesa que treballem i tenim interioritzats aquests valors de justícia i de defensa de drets. Perquè tot plegat va molt més enllà del 0,7% com ja varen intuir fa 25 anys a l’acampada. Per això vull l’‘excel’ de la justícia. I estic segur que el conseller està d’acord amb nosaltres.