28.08.2015 | Article de Núria Vallès, sociòloga, publicat a Social.cat

Arran de la publicació de l’informe sobre els reptes per a l’enfortiment de la relació público-privada en inserció laboral voldria aturar-me en dues qüestions que s’hi mencionen, la primera de tipus pràctic o instrumental i la segona de caire conceptual. Tot i que aparentment són qüestions desvinculades, ambdues apel·len a la responsabilitat política davant de les dinàmiques d’inclusió i exclusió social, tant pel que fa a l’impacte de l’agenda i els programes desenvolupats des de l’administració pública, com pel que fa a tot allò referent a la política quotidiana d’accions i relacions entre persones, col·lectius o entitats. Es pot obrir així un espai de reflexió sobre les conseqüències polítiques i els efectes perversos de certes absències, com la de planificació i diagnosi o la de reflexions crítiques.

Durant els últims anys les polítiques actives destinades a col·lectius en risc han estat finançades per subvencions del Fons Social Europeu (FSE) i el Ministerio de Empleo y Seguridad Social. Això ha suposat el finançament de molts programes destinats a l’ocupació de col·lectius en risc que, en algunes ocasions, s’han realitzat sense un diagnòstic general previ ni uns objectius estratègics definits a llarg termini, de la mateixa manera que no sempre s’ha avaluat l’eficiència i la qualitat de les accions finançades. Actualment, mentre aquest finançament ha davallat estrepitosament, segons dades de l’Idescat la taxa d’atur a Catalunya és del 19%, amb l’agreujant que del total dels aturats registrats a 31 de desembre del 2014 el 51,2% no cobrava cap tipus de prestació per desocupació. Les dades posen de manifest dramàtiques situacions d’atur i precarietat vital que afecten a moltíssima població, i posen també de manifest la necessària prioritat d’endegar polítiques d’ocupació serioses, meditades i eficients.

Més enllà de la bona voluntat, de l’establiment de relacions fructíferes de col·laboració entre empreses i entitats del tercer sector, i d’experiències molt exitoses de desenvolupament de programes específics d’inserció laboral, la situació actual demana a crits un pla d’acció urgent, contundent i rigorós. Podríem discutir què significa això, sens dubte, però algunes prèvies serien el necessari lideratge de l’administració pública (que és qui té la capacitat d’acció i el compromís de vetllar pel benestar dels seus ciutadans) en una estratègia definida a llarg termini o, si més no, amb un termini més llarg que una legislatura. Una estratègia consensuada amb tots aquells col·lectius i entitats que coneixen de primera mà la realitat social i hi treballen quotidianament, basada en una diagnosi, en l’establiment d’objectius i en la definició d’indicadors de seguiment.

A banda d’aquesta qüestió més pràctica –que si ens preocupa de debò això de la inserció laboral dels col·lectius vulnerables ens insta directament a definir una estratègia amb cara i ulls i destinar-hi pressupost—, voldria apuntar també una qüestió conceptual que de vegades, potser per òbvia, passa per alt. Sense entrar en profunditat en les discussions teòriques al voltant de la vulnerabilitat i el risc, m’agradaria destacar la relació d’aquests dos conceptes amb la construcció de la “normalitat”. La vulnerabilitat és la possibilitat que les persones pateixin un detriment en el seu dret a viure una vida normal d’acord amb els paràmetres habituals del grup social al que pertanyen, per causa de factors socioculturals i personals. Aquesta definició ens torna a plantejar altres preguntes, ja que no està del tot clar què és allò “normal” o quins són els “paràmetres habituals”. Generalment, quan pensem en la “normalitat” pensem en una socialització, adaptació i integració a les normes i patrons de la societat en què vivim, associant “normalitat” a l’adverbi “bé” i l’’allunyament de la “normalitat” a factors que comporten “risc d’exclusió social”.

Així doncs, normalitat, vulnerabilitat i risc no són categories tancades, sinó més aviat una gradació entre categories borroses. Com diu Castel, l’exclusió és un procés dinàmic, no és una condició personal, sinó un procés que posiciona a les persones en zones o nivells d’integració, vulnerabilitat o exclusió. La transició a l’exclusió social és un cúmul de transicions a estadis excloents de les credencials educatives, la salut, la feina, la família o les relacions socials en general. Els col·lectius vulnerables o en risc d’exclusió social, a qui dirigim aquestes polítiques d’inserció laboral específiques, no són col·lectius “vulnerables” o “en risc d’exclusió” per se, sinó definits com a tals en relació a altres col·lectius “normals”. Si la inclusió social de la majoria de col·lectius adults passa pel mercat de treball, i si actualment les taxes d’atur parlen d’una cinquena part de població activa desocupada, haurem de repensar doncs la normalitat… I potser també definir polítiques de col·laboració público-privades perquè la “normalitat” no sigui un privilegi cada cop més inaccessible per a la majoria de mortals.