04.04.2016 | ‘La malaltia com a oportunitat en el marc de l’exclusió’, article de David Vázquez publicat a Social.cat.
Les persones sense llar tenen una mortalitat entre 3 i 4 vegades superior a la de la població general i l’esperança de vida d’aquestes se situa entre els 42 i els 52 anys, aproximadament 30 anys menys que la resta de la població. Són dades extretes de diferents estudis realitzats a països d’Europa, però també d’Austràlia i Amèrica del Nord. És amb aquestes premisses i aquest contradictori titular que m’agradaria reflexionar.
Ens situem en la intervenció socioeducativa i dels diferents agents que intervenen en la pràctica diària dins de recursos (residencials o no) d’atenció a persones vulnerables. Posem el focus en les persones sense llar i en les situacions d’extrema precarietat. Malaltia i oportunitat poden significar termes oposats a primer cop d’ull, però si pensem i parlem de la malaltia des d’una perspectiva àmplia i genèrica, ens trobem amb exemples que evidencien veritables punts d’inflexió en les trajectòries de moltes d’aquestes històries de vida.
Com s’ha assenyalat al principi, per a les persones més vulnerables i que menys tenen, excloses del sistema, aquest titular pot arribar a esdevenir un autèntic factor de canvi, per no dir -sense dubtar-ho- que sovint possibilita la superació personal d’una situació adversa. Així, no és estrany trobar-se el testimoni de persones que, per exemple, arran d’una agressió, d’un trencament o una nova recaiguda es plantegen canviar el rumb de les seves vides i imaginar (aquest cop sí) un nou horitzó.
Tampoc és estrany en el nostre dia a dia preguntar-li a una persona què vol ser de gran, encara que el seu document d’identitat marqui l’edat de 57 anys. És habitual creuar-se en el camí amb persones que utilitzen recursos, algunes d’elles de manera reiterada, com ara albergs, menjadors o centres de dia com veritables portes giratòries que solucionen eventualment les seves necessitats bàsiques o carències més immediates, però no són solucions definitives. Sobretot si l’acompanyament no és autèntic per part d’una de les bandes o de totes dues.
Sovint però, l’accident, la fractura o la recaiguda que abans esmentaven, o en definitiva la idea de malaltia, per englobar-ho d’una manera genèrica -tot i que imperfecta-, possibilita la transformació i el canvi en la persona.
Canviar d’hàbits de manera forçada, evitar conductes de risc -freqüents en una altra vida- o imaginar-se un futur millor, són aspectes i realitats amb les quals convivim i ens tornen a interpel·lar. I com que la naturalesa és sabia, el cos avisa i la salut alerta. Les morts prematures de persones sense llar estan principalment associades a quadres mèdics crònics, més que a malalties mentals o abusos de substàncies. A partir del trauma o la malaltia, es torna a evidenciar la malaltia com a oportunitat de canvi, reinici o reset d’una nova vida.
Per acabar, una altra dada optimista i gens contradictòria. Segons les dades de l’INE, el 2005 hi havia un 66,9% de persones sense llar amb targeta sanitària. Tot i les penúries de la darrera dècada, aquesta xifra es va elevar al 80,2% el 2012. No cal filar prim per recordar que el lloc de procedència i origen és en si mateix un factor d’exclusió. Malauradament les raons humanitàries esdevenen la darrera escletxa per possibilitar la seva integració des d’un vessant jurídica i també el seu tractament. En aquest sentit, també tenim dades positives. Les persones sense llar estrangeres amb targeta sanitària han augmentat del 47,4% al 67,3% en els darrers 7 anys.
