30.04.2020 | Article d’opinió de Xavier Orteu i Sònia Moragrega, membres de la Comissió d’Inserció Sociolaboral d’ECAS, a Social.cat

Encara tenim present la crisi econòmica del 2008 i el seu cost social quan ens trobem a les portes d’una de nova. Tornant a enfrontar-nos a la pèrdua de feina i a l’angoixa per la incertesa del futur. Amb un clar afegit vinculat a les conseqüències psicològiques que aquesta pandèmia ha generat en les persones, entre les quals pors, inseguretats, bloquejos…

No pot deixar de sorprendre’ns com en aquesta situació, el Ministeri de Treball i Economia Social anuncia una retallada del 55% del pressupost per a polítiques actives d’ocupació. La crisi sanitària no és responsabilitat de ningú, però les respostes que hi donem, sí. I sembla que som capaços de fer el que calgui per reactivar l’economia, però no per erradicar la pobresa.

Cal insistir i dir-ho fort: no som iguals. Cadascú té condicions molt diferents de supervivència que varien en funció del lloc on ha nascut, del color de la seva pell, dels estudis que té , del seu poder adquisitiu… o del seu estat de salut. I el problema és que ens trobem en un sistema econòmic que no combat les desigualtats, sinó que en treu profit.

Cada nova crisi fa augmentar les vulnerabilitats socials. I és molt possible que veiem com la crisi del coronavirus afectarà de manera massiva aquelles persones que no tenen les condicions per protegir-se de les seves vulnerabilitats econòmiques, socials i laborals.
Des de les Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS) tenim clar que no podem acceptar la crisi que ens espera com un fet natural. Un preu a pagar i prou. Perquè sabem que aquest preu sempre recau sobre les mateixes esquenes. La por a quedar-se sense feina no és el símptoma d’una crisi; per a milers de persones, és la crisi mateixa.

És per això que es fa imprescindible elaborar un Pla de Xoc Integral i Estratègic d’Inclusió Sociolaboral i establir unes polítiques socials i ocupacionals per a les persones en situació de risc que incloguin un acompanyament intensiu, l’accés a una formació professionalitzadora, la creació de programes mixtes de formació-ocupació, l’impuls de la contractació directa i un banc de recursos bàsics i gratuïts.

El tercer sector social tenim clar que sense aquesta resposta, seguirem anteposant els interessos econòmics als socials i fent creure que la satisfacció dels primers porta a la cobertura dels segons.