09.10.2014 | Article d’opinió de David Nadal, coordinador de la Comissió d’Infància i Família del Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya, publicat a Social.cat
Durant els últims mesos no deixem de rebre informacions i notícies relacionades amb la dificultat que tenim, en un moment tan complex i difícil com l’actual, per satisfer les necessitats de la nostra infància i garantir els seus drets. L’informe sobre la malnutrició infantil a Catalunya (Síndic de Greuges, agost 2013), l’última memòria de Save the children o, més recentment, l’informe de Càritas on s’assenyala que Espanya és el segon país de la UE amb més pobresa infantil, ho il·lustren de manera contundent.
El debat públic –protagonitzat pels responsables polítics i traslladat a la ciutadania en general a través dels mitjans de comunicació— s’ha centrat principalment en la malnutrició (o el risc de patir-ne) de bona part de la nostra població infantil. Als treballadors i a les treballadores socials aquest debat ens fa mal perquè, a part d’acompanyar diàriament els qui viuen el patiment en primera persona, el fet de veure que tornem a plantejar-nos qüestions tan bàsiques com garantir l’alimentació, ens desconcerta i ens enfronta a un retrocés social preocupant. Quan pensàvem que havíem deixat enrere un tipus d’intervenció basada en la beneficència, ens trobem amb que el nou model de treball que portàvem anys construint es debilita i corre el risc de desballestar-se. Una de les pioneres de la nostra professió, Mary E. Richmond, ja basava la seva acció social en el proverbi xinès “ensenyeu-los a pescar”, però actualment ens trobem amb que no tenim ni el cuc per fer d’esquer.