Tots sabem que els infants d’avui són els joves del demà i els adults del passat demà. També sabem que la infància ha de ser un subjecte especialment protegit en una societat, donada la seva feblesa i indefensió i, per tant, la ciutadania tenim l’obligació jurídica i moral de defensar els drets de tot infant, de vetllar per al seu acompliment i de cuidar tots els menors, indistintament de la seva condició social, del seu origen, gènere i de la situació econòmica de la seva família.

Des de les institucions, entitats i organitzacions de tot tipus, ja siguin públiques o privades, estem massa acostumats a haver de presentar pressupostos de projectes d’atenció a la infància, així com haver de justificar les despeses corresponents, com és normal i per qüestions de transparència, i habitualment em ve una pregunta al cap: com podem considerar que els projectes d’atenció i acompanyament als infants, i de manera especial als infants en situació de major vulnerabilitat, són una despesa de la societat? Les administracions públiques i les entitats socials generem una despesa fruit de l’atenció a la infància, però podem considerar aquest cost econòmic com una autèntica despesa? No ho hauríem de valorar, en sentit diferent, com una veritable inversió?

Personalment crec que cada euro gastat en infància, també en infància en situació de risc social, no és una despesa sinó una inversió, i així hauria de ser considerat per qualsevol administració.

En primer lloc, crec que els euros gastats en infància són una inversió econòmica perquè qualsevol finançament de projectes d’atenció i acompanyament a infància en recursos preventius, com per exemple poden ser els centres oberts o els serveis d’intervenció socioeducativa, evitaran amb tota seguretat un cost posterior en la xarxa sanitària quan està malbaratada la salut de les persones des de la infància, en la xarxa educativa quan hi ha diferències enormes entre les oportunitats formatives segons el lloc on has nascut o viscut, en els subsidis d’atur quan un infant no ha pogut tenir oportunitats i accés a una formació adient i al mercat laboral, en la lluita contra la delinqüència quan un infant o adolescent ha de cometre algun acte delictiu per sobreviure, o be s’ha de fer despesa addicional per a atendre a una persona que ha acabat vivint al carrer, etc.

Però cal destacar, també, que aquesta inversió en recursos preventius també suposa una inversió social, és a dir, una inversió en la construcció d’una societat més justa, més cohesionada, més solidària. En definitiva, en la construcció d’un model de societat integradora, acollidora i que és capaç de planificar un desenvolupament integral des de totes les seves vessants. Per aquest motiu, crec que hem de seguir considerant aquesta despesa com una inversió de futur, no tant sols cap als infants beneficiats d’una manera directa sinó també per un benefici de tota la ciutadania de la que tots formem part.

Per tant, i com a conclusió, demanem a totes les administracions públiques i entitats que apostin per una inversió de futur a través del finançament de projectes i serveis preventius d’acompanyament a la infància, perquè suposaran un gran benefici global per a tota la societat catalana.