10.07.2015 | Article de Sara Berbel, membre de la Junta de Govern de la xarxa de Dones Directives i Professionals de l’Acció Social (DDiPAS) publicat avui al portal Social.cat.
Està de moda parlar dels nous lideratges: en el món polític s’escolten cada dia veus que valoren la capacitat de governar, de pactar, d’impulsar una estratègia o una altra en la “nova política”; en el món empresarial els llibres de “management” i les escoles de negocis omplen pàgines i hores explicant les habilitats necessàries per conduir eficaçment els equips, per influenciar, per delegar; als diaris llegim amb freqüència que es parla del lideratge transformacional… Tot això, malgrat es barregin conceptes diferents, és lideratge, i tot això implica algun tipus de poder.
Però quan parlem de ciutadania el tema es complica perquè ¿com valorem el poder ciutadà? És el mateix manar que liderar? Com cataloguem les iniciatives espontànies de grups i plataformes sorgits de la societat civil? Els lideratges compartits o col·lectius fan la mateixa funció que els individuals? Per donar explicació a alguns d’aquests fenòmens utilitzem el concepte empoderament o apoderament (de l’anglès Empowerment). Té el seu origen als anys seixanta en el treball d’educació popular de Paulo Freire en les lluites per l’alliberament de l’opressió i es va estendre posteriorment als moviments pels drets civils dels EUA. Un dels que el va abraçar amb més força va ser, precisament, el moviment feminista.
L’empoderament ofereix una mirada radicalment diferent als lideratges clàssics perquè contempla la possibilitat que els grups considerats tradicionalment “sense poder” creïn un poder alternatiu que reformi les relacions socials. Deixa enrere la concepció tradicional del poder opressor (“poder sobre altres”) per passar a considerar el poder com la capacitat de transformar, de realitzar. Poder amb altres, no en solitari, i també desenvolupament del poder interior. La seva importància radica en que permet aprofitar al màxim les oportunitats que es presenten als éssers humans, malgrat les limitacions estructurals o imposades, i es converteix en un mecanisme per desenvolupar l’autoestima i superar les limitacions per al canvi social. Aquest procés pot donar-se en un grup, en una organització o en una persona individual.
I aquí és on apareixen els nous lideratges, que són precisament els que desenvolupen aquelles persones que amb les seves actituds condueixen i acompanyen aquests fenòmens d’empoderament col·lectiu i personal. Es tracta de lideratges allunyats de la concepció tradicional jeràrquica, rígida, unipersonal i omnipotent. Mantenen la capacitat de generar il·lusió i encomanar la passió (l’anomenat “carisma”), però es generen sovint en companyia (lideratges compartits o en xarxa) i estimulen processos interiors de creixement intel·lectual o vital en les persones que els segueixen. Per això es diuen transformacionals, perquè canvien les persones per dins en ares d’uns valors i d’uns ideals que comparteixen.
El tercer sector s’està sumant amb entusiasme a aquest nou canvi social en la forma de liderar i també ho estan fent moltes dones, que veuen en aquest model la possibilitat de desenvolupar formes més igualitàries i respectuoses amb la vida que sovint no troben a altres sistemes organitzatius. Des de la xarxa de Dones Directives i Professionals de l’Acció Social (DDiPAS) apostem per aquest model d’equitat, basat en els valors que promouen els nous lideratges transformacionals. El que és important és que els nous líders o lideresses no perdin de vista els objectius primigenis, aquells pels quals han estat escollits i reconeguts com a líders, aquells valors de justícia i equitat que els han fet obtenir una legitimitat més enllà del poder establert. Per això es requereix un exercici d’autoconsciència permanent i de contrast entre les actuacions quotidianes i els ideals que les orienten.
La incorporació en la pràctica diària d’estratègies d’empoderament col·lectiu que permetin el treball comú i augmentin les capacitats dels equips i de les persones usuàries dels serveis, en el cas del tercer sector, sol ser una garantia per mantenir en el temps l’orientació ideològica sense trair-la. Un repte complex, però imprescindible, en un futur escenari de lideratges transformacionals i ciutadania autènticament activa.
