Sento que ja no vull ser igual que els homes, perquè som diferents. El que desitjo és aconseguir una societat nova, amb un principi de realitat nou que incorpori la diferència i la mirada femenina en igualtat de condicions i drets.

Amb el pas del temps i la consecució d’algunes fites molt importants del moviment feminista, les reivindicacions actuals de les dones són etimològicament les mateixes, però conceptualment diferents. El context social ha canviat i els conceptes bàsics de la lluita per la igualtat no tenen en el segle XXI el mateix significat, ni el mateix valor simbòlic.

En la societat actual, la lluita contra la discriminació i les desigualtats socials de determinats col·lectius, entre ells les dones, ja no és només la lluita per una societat igualitària i paritària, sinó per una societat justa i equitativa, que reconegui les dones com a subjectes de ple dret per elles mateixes, no per assimilació als valors patriarcals dominants. El gran repte, diria jo, està en superar la dicotomia home-dona com l´única perspectiva vàlida per assolir el canvi i incorporar la diversitat a la lluita. Les diferències no són oposades a la igualtat, sinó que el seu reconeixement ens permet evolucionar, integrar, legislar, interpretar i aplicar les lleis amb perspectiva de gènere.

Les fites assolides fins ara pel feminisme són molt importants i necessàries, però potser hem d’incorporar la prevenció de les reaccions als canvis produïts en el sistema patriarcal. Com en tot sistema dominant, els “poderosos” valors del patriarcat, clarament assentats i a la defensiva, sembla que ens podrien portar cap a una involució en les noves generacions i en la societat en general. Així, el ressorgiment d’ideologies feixistes “renovades” presenten, en el seu relat, el rol de la dona moderna empobrit i ridiculitzat. Un exemple serien les declaracions que va fer la diputada d’un partit d’ultradreta en una xerrada sobre mesures educatives per a la igualtat entre nens i nenes en una escola: “Jo posaria com a assignatura, en lloc de feminisme, costura. Apodera molt més cosir un botó”. Fets com aquest, a parer meu, són constitutius de violència estructural vers les dones i s’estan exposant sense cap mena de pudor ni vergonya.

També és violència estructural que els sistemes socials i els responsables de la presa de decisions que repercuteixen en les vides de les persones, ho facin únicament des de la perspectiva del gènere masculí. En aquest sentit, en els últims dos anys, la violència sexual vers les dones, les nenes i els nens ha rebut una atenció mediàtica important i ha generat una major consciència social. Un canvi favorable i significatiu.

No obstant això, les últimes sentències judicials relacionades amb aquestes circumstàncies em reafirmen en la idea que la llei, malgrat estar pensada per ser un instrument d’igualtat, defensa i justícia, s’aplica sota la mirada patriarcal. Aquesta perspectiva unidireccional obvia les diferents circumstàncies socials de la dona i no té en compte el caràcter estructural de les desigualtats. Així ens trobem amb sentències que, si bé poden ser ajustades a  la llei tècnicament, èticament són reprovables i constitutives de violació dels drets humans de les dones, i comporten una doble victimització.

Les violències sexuals haurien de tenir el mateix tractament que la violència masclista en les relacions de parella i, per suposat, no s’hauria de considerar com a atenuant del delicte de violació el fet que la dona no es trobi capacitada per donar el seu consentiment. De fet, és probable que qualsevol individu, home o dona, en aquestes circumstàncies tan extremes tingui la capacitat de decisió afectada.

Tot això em porta a la conclusió que no serveix de res que les lleis, sobre el paper, donin valor a les dones. “Convivim amb la cultura del simulacre, en què la igualtat és important però no importa”, vaig llegir recentment. Tenim lleis d’igualtat, però no es compleixen. Tenim lleis per minvar les diferencies socials, però no es prioritzen els pressupostos per desenvolupar-les. Tenim el mateix salari per igual feina, però cobrem menys. Etcètera. Sense anar més lluny, a Catalunya la Llei del 24 d’abril de 2008 del Dret de les dones a erradicar la violència masclista, aprovada fa onze anys amb majoria parlamentària, encara no s’ha acabat de desplegar. Per tant, de facto, no tenim cap valor si no se’ns considera subjectes de ple dret i es prioritza l’aplicació de les lleis d’igualtat. De nou, una forma de violència estructural.

Un altre concepte que fa referència a la violència vers les dones, i que està relacionat amb la violència cultural, és el de “dona racialitzada”. Antoinette Torres Soler, investigadora social i directora d’Afroféminas introdueix aquest nou element epistemològic en el discurs feminista i el defineix com la deshumanització cap a la dona migrant. La dona migrant no existeix en els processos migratoris, clarament masculinitzats, i és invisible per a la societat d’acollida, per la qual cosa no es contemplen les seves necessitats específiques en les polítiques migratòries ni en els processos d’atenció d’acollida i reparació. D’altra banda, aquestes dones simbolitzen, en l´imaginari de la societat d’acollida, la dona subsidiada, depenent, amb baix nivell d’alfabetització, violentada… En resum, deshumanitzada. Segons Antoinette, el focus de la lluita amb aquest col·lectiu no està tant en la igualtat de gènere com en canviar la percepció social cap a la humanització de la dona.

No puc deixar de pensar en aquella mítica pel·lícula que presentava la dona com “l’obscur objecte del desig”. Em connecta amb la violència simbòlica, que culturalment relega les dones a la categoria d’objecte i que justifica la violència cultural, estructural i directa cap a nosaltres.

Per tot això, companyes, ni un pas enrere!