Previsiblement tindrem nous pressupostos. De per si, aquesta ja és una bona notícia perquè després de dos anys de comptes prorrogats per fi es podrà tancar una etapa de Govern ‘congelat’ en polítiques socials, que ha tingut un impacte directe en les persones, però també en les entitats socials que han estat en seriós risc.

L’acord entre Govern i En Comú Podem compta amb 58 mesures. De les 100% socials destaca l’increment de la partida per a la renda garantida de ciutadania,
un augment que creiem que és imprescindible tenint en compte que aquest dret social no està arribant a totes les persones que necessiten accedir-hi. Un estudi de l’Associació Estatal de Directores i Gerents de Serveis Socials, que recull dades de l’informe de Rendes Mínimes d’Inserció del Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat (2018), revela que la renda garantida està arribant a només un 10% de la població catalana que està sota el llindar de pobresa, un percentatge que queda a molta distància d’altres territoris de l’Estat que també apliquen polítiques d’ingressos mínims com el País Basc (allà és de gairebé el 70% de la població que està sota el llindar de pobresa), Navarra (60%) i Astúries (30%). Davant això, la nostra petició al Govern és molt clara. Quin grau de cobertura es fixa per a aquest any?. Tenim una eina que pot ser útil (encara en condicional) però que ara no ho és a causa d’uns tràmits que no són àgils i de no tenir el reglament que ha de desplegar la totalitat de l’ajut, dos anys després de la posada en marxa de la prestació.

Una partida pressupostària que també creix és la que finança les polítiques de dependència i l’actualització de tarifes en l’àmbit de la discapacitat i la dependència que, després de molts anys, finalment queden desencallades. Aquest increment arriba després de 10 anys de congelació en les tarifes dels serveis d’atenció, d’un infrafinançament crònic i d’uns anys on les retallades duríssimes han tocat el moll de l’os. Tot i aquest augment, caldrà veure com es reflecteixen exactament aquests nous comptes.

El que també és una bona notícia és l’increment de recursos per a les polítiques d’habitatge. Augment, però, que no és suficient perquè no podem oblidar que estem en una situació d’emergència habitacional, que aboca prop d’un milió de persones a l’exclusió residencial entorn de Barcelona (informe FOESSA-Càritas
2019), que continuem sense tenir un parc d’habitatge social que doni resposta a les necessitats d’habitatge (és d’un insuficient 2% quan hauria de ser del  15%, com a mínim) i que tenim uns preus del lloguer pels núvols que impossibiliten que les persones més vulnerables puguin accedir a un habitatge digne i assequible (la mitjana del preu de lloguer a Barcelona és de 900 €/mes, segons dades de la pròpia conselleria de XXX). Veiem amb bons ulls que els nous pressupostos incloguin accions específiques com la promoció de la construcció de nous habitatges de protecció oficial per al lloguer, una mesura important per compensar la nul·la inversió dels últims anys, i la dotació per a ajuts a la rehabilitació, que caldrà vetllar perquè els col·lectius vulnerables no en quedin fora per incompliment de requisits o per tràmits administratius enrevassats. En canvi, veiem amb preocupació que la mesura per desplegar el decret de mesures urgents no tingui assignat un pressupost concret. Així doncs, malgrat l’increment de recursos, cal més inversió pública per garantir aquest dret i un nou Pacte Nacional per a l’Habitatge que ajudi a traçar i planificar unes
bones polítiques d’habitatge a llarg termini.

Altres punts a destacar del pacte és la millora de finançament per a l’atenció a la immigració i sobretot la mesura que vol facilitar el trànsit a l’ocupació dels
joves migrats sols (10 M€), indispensable per oferir oportunitats a aquests joves que aviat sortiran del sistema de protecció sense permís de treball i sense accés a ajudes socials (dels 3.000 infants i joves migrats sols menors de 18 anys, més d’un 50% tenen 17 anys i un 30%, 16 anys. Generalitat de Catalunya, 2019). També cal subratllar la incorporació de la perspectiva de gènere en els pressupostos i de mesures per una fiscalitat més justa i progressiva, fonamental per a una societat més equitativa; el desplegament del decret d’escola inclusiva, encallat des de fa 2 anys per la falta de dotació econòmica, i la reactivació de l’estratègia catalana de lluita contra el sensellarisme.

El que és inexplicable i inexcusable dels nous comptes és que no hi hagi hagut un augment més gran de diners per a les polítiques d’infància, que tornen a quedar a la cua de les polítiques socials. La infància és el col·lectiu més castigat per la pobresa, amb una taxa de risc del 28% (IDESCAT, 2019), però aquest
xifra (que ens hauria d’avergonyir) sembla no ser prou contundent per destinar- hi més recursos. Un any més, la Llei dels Drets i Oportunitats de la Infància i l’Adolescència, aprovada el 2010 i un pas per al reconeixement de l’infant com a subjecte de drets i per a la protecció i promoció del seu benestar personal i social, segueix sense poder desplegar-se perquè no té dotació econòmica. Quan les polítiques d’infància estaran al centre de l’agenda política? Què més ha de passar?

Ara el que demanem al Govern és que impulsi totes les polítiques socials pendents perquè ja no hi ha cap excusa i, per tant, el que toca és prémer l’accelerador després de dos anys ‘congelats’ socialment.