17.04.2012 | Carta al director de Jordi Collado, director de la Fundació Casal l’Amic

Pobresa i exclusió, ens hi posem?

L’accident que va tenir lloc al Camí de l’Àngel ha estat una notícia terrible a Tarragona. La mort d’una persona sempre ho és, però en ocasions, les condicions diuen moltes coses. Aquesta vegada ha posat en la primera plana de la premsa local una situació d’extrema pobresa. Amb noms i cognoms, lluny de les fredes dades que la majoria de vegades arriben als mitjans quan parlem de la pobresa. Tant de bo mai li haguéssim pogut posar noms.

Les dades són esfereïdores: un de cada quatre infants catalans viuen per sota del llindar de la pobresa. Un de cada cinc catalans, també. Les estadístiques ens diuen que podem passar del 20% de pobresa a casa nostra al 25%. La pobresa a Espanya, a Catalunya i a Tarragona tendeix a créixer de forma continuada des que va esclatar la bombolla immobiliària. Durant molts anys tenia una oscil·lació “minsa”, entre el divuit i el vint per cent. Llavors ens deien que érem un país pròsper, el miracle espanyol, deien alguns. Era l’hora de les grans inversions, com la del pàrquing Jaume I; era el que els agradava a les administracions, a la nostra també. És curiós que, mentre una cinquena part de la nostra població vivia per sota del llindar de la pobresa, a casa nostra no se’n parlava.

La situació actual de moltes famílies de la nostra ciutat és molt complexa. Per una banda, trobem els exclosos. Aquells que sempre han estat a l’altra banda. Durant la “bonança” deien que eren dropos, que no volien treballar… La cultura de la pobresa és complexa i difícil de combatre, però m’atreveixo a dir, tot i que alguns ho posaran en dubte, que hi ha molta gent que ho ha intentat, que ho intenta i que fa allò que la societat li demana: cercar feina, intentar que els seus infants estudiïn, pagar els impostos, participar de la seva comunitat, no generar conflictes… La realitat és que hi ha un sostre de vidre que costa molt trencar.

Per l’altra banda trobem els nous pobres, aquelles famílies que durant la bonança tenien feina, cobraven més en hores extres que en sou base, podien gaudir de la seva llar –“ben” finançada per qualsevol banc o caixa–, tenien un o dos cotxes, es podien permetre vacances… i avui, després d’una reducció de les hores extres (en el millors dels casos) i un augment de la lletra hipotecària, no arriben a final de mes. En situació més complexa i terrorífica es troba la gent que ha perdut la feina o que ha exhaurit les prestacions.

Aquesta descripció, mil vegades explicada, avui té noms. Avui són una família que ocupa portades de diaris, una família a la que no hem estat capaços de donar resposta com a societat, ni com a ciutat. És moment de fer autocrítica i de fer un pas endavant per eradicar la pobresa.

La pobresa a casa nostra té cara d’infant i té cara de dona. No podem oblidar les persones d’edat avançada, que pateixen en silenci l’abandonament d’una societat que no les vol. Avui estan en perill les xarxes familiars i personals. L’aïllament de les persones en situacions d’exclusió és el darrer pas cap a un camí sense retorn. Només les comunitats han estat capaces de suportar el patiment de l’exclusió: allà on no ha arribat l’administració, hi han arribat elles.

Sens dubte cal apostar pel treball comunitari, per l’arrelament de les persones, per satisfer les necessitats bàsiques a partir de l’acció social més pròxima. Per construir les polítiques socials des de baix cap a dalt. A partir de les necessitats de les persones. No sempre és una qüestió de fer més inversió social, en massa ocasions es tracta de fer-la millor, i d’això en som responsables tots i totes.