08.05.2020 | Article d’opinió de Jesús Ruiz, membre de la Junta Directiva d’ECAS, a Social.cat

Estem davant de l’inici d’una nova crisis social que incrementarà la pobresa més enllà del que ja ho va fer en els darrers anys. Com a societat, no hem estat capaços de donar resposta a la crisi que estem patint des de 2008 i que, malauradament, seguim arrossegant. Aquesta crisi no només va afectar les persones que ja estaven en situació de vulnerabilitat, també va democratitzar la pobresa i va abocar a altres persones i famílies a situacions en què varen veure vulnerats els seus drets humans i socials.

En aquell moment, va prevaldre el que és individual per sobre del fet col·lectiu i es van destinar més de 60.000 milions d’euros de diner públic per rescatar a la banca.

Hi haurà qui digui que ara toca tornar a rescatar l’“economia”. La realitat és que ara toca rescatar a les persones i a les famílies perquè puguin fer front a les seves necessitats humanes i gestionar, amb dignitat, la seva pròpia economia. No ho oblidem, sense persones, no hi ha economia.

És necessari que el sistema de protecció social inclogui una renda en funció del padró per a les persones i famílies que no disposen d’ingressos o són insuficients per cobrir les seves necessitats bàsiques. Per això, també és imprescindible que totes les ciutats i municipis empadronin als seus residents per garantir els drets de les seves veïnes i veïns.

Les administracions públiques haurien de ser conscients que l’única manera de fer front a aquesta situació és implementar polítiques que vagin més enllà de l’emergència social. Incidint en les causes estructurals que urgeix afrontar, amb polítiques econòmiques, fiscals, laborals, d’habitatge i socials. I no ho oblidin, d’aquesta en sortim juntes o trigarem anys a sortir. Deixin les seves diferències ideològiques i pensin en quin ha de ser el seu objectiu polític: el benestar social i la qualitat de vida de les persones de la societat que gestionen.

En el tercer sector, com entitats no governamentals, estem en una situació que “ens estreny”: per un costat, la dependència de les administracions públiques; i per l’altre, la realitat que vivim dia a dia. És moment de “deixar anar llastos” i recuperar l’essència que ens va fer néixer i créixer: treballar per la justícia social i el servei a les persones. En xarxa, amb independència, però cooperant pel benestar col·lectiu de forma transversal i intersectorial. Però no tot s’hi val, no podem ser garants de drets si no respectem els drets dels nostres equips. Sí, parlo de drets laborals: no es pot pretendre tenir cura sense cuidar a qui ens cuida.

Com a societat, és el moment de seguir en marxa, però sobretot d’actuar, de canviar rols, de ser conscients que ha de prevaldre el benefici col·lectiu per damunt de l’individual i passar del “qui ha de fer què” al “què puc fer jo”.

D’aquesta n’hem de sortir juntes i, sense tu, no serà possible!