06.09.2021 | Article d’opinió de Mariona Canongia al Social.cat
Les entitats del tercer sector, des de la no lucrativitat i amb una clara orientació de servei públic, oferim, entre d’altres, serveis d’atenció a persones en diferents àmbits d’activitat (infància, lleure, tercera edat, diversitat funcional, famílies…). Els equips de professionals que ens hi dediquem fem un treball col·laboratiu i de proximitat amb l’administració pública per donar respostes a les necessitats socials a través de relacions contractuals públic-socials. Un dels col·lectius de persones que atenem les entitats del tercer sector són les que passen o han passat pel sistema de justícia, acompanyant-les mentre romanen internes a centres penitenciaris, en la seva sortida a la vida en llibertat o en compliment de penes i/o mesures alternatives a la presó.
Una persona que ha passat per un centre penitenciari no acaba la condemna el dia que obté la llibertat, sinó que aleshores inicia un llarg camí per lluitar contra l’estigma social que dificulta la seva inserció laboral, la represa de la vida social, el restabliment de vincles familiars, etc. Aquest estigma social també implica que les persones que ens dediquem de l’execució penal, estiguem socialment invisibilitzades i que la nostra professió no tingui el reconeixement social que correspon amb la transcendència de la nostra tasca. Són molts els programes i serveis que oferim les entitats del tercer sector adreçats a la població penada: serveis d’acompanyament post penitenciari, projectes d’acompanyament a joves interns i a les seves famílies, cercles de suport i responsabilitat, servei de mesures penals alternatives i pisos d’acollida, entre molts d’altres. En tots i cadascun d’aquests serveis, atenem a l’altre sense jutjar, entenent les seves necessitats, i acompanyant-lo en el seu procés de responsabilització, reparació i canvi, contribuint així a l’encàrrec social de reinserció de les persones en l’àmbit de l’execució penal.
Una de les claus de l’èxit dels programes i serveis d’execució penal que gestionem les entitats del tercer sector es deu principalment a la implicació tècnica de les professionals de primera línia d’atenció (delegats/des d’execució de mesures, tècniques d’acompanyament a la víctima en seu judicial, educadors/es d’unitats dependents, terapeutes de programes formatius, etc.) que, amb la seva experiència, professionalitat, compromís i responsabilitat, acompanyen a les persones en el seu pas pel sistema judicial. Aquesta implicació tècnica va més enllà de l’acompanyament de la persona atesa: les entitats del tercer sector participem en diferents espais de debat i reflexió (laboratoris d’idees) que ens permeten anticipar-nos a les necessitats socials emergents. En aquests espais neixen nous projectes i serveis dirigits a la ciutadania més vulnerable, que a vegades han acabat esdevenint drets i/o serveis socials.
Alguns dels exemples d’aquesta innovació social són el programa d’acompanyament post penitenciari, els tallers prelaborals per dones penades en segon grau o el servei especialitzat en la prevenció i desistiment de la violència sexual infantil als centres penitenciaris. Tots ells nascuts a través d’iniciatives d’entitats socials i que han acabat formant part de la cartera de serveis de l’administració o n’han rebut finançament.
Per garantir la qualitat dels programes i serveis d’execució penal que gestionem des del tercer sector, és imprescindible el compromís polític per fer-nos visibles i fer valdre la feina dels i les nostres professionals a través de la millora de les condicions en les quals treballem. L’actual acord de Govern de la Generalitat de Catalunya ha recollit els principals reptes de país que es volen afrontar en la present legislatura. Desafortunadament, malgrat la nostra implicació en aquest acompanyament i l’èxit contrastat dels nostres programes per acompanyar a les persones penades cap al desistiment, sembla que no som prioritàries.
Crec que, ara que s’està qüestionant el model d’execució penal català, arran de les declaracions dels presos del procés que qüestionen l’eficàcia reinsertora de les penes privatives de llibertat juntament amb el debat respecte als suïcidis a centres penitenciaris, és el moment de valorar la nostra tasca i la importància de la nostra missió. Som aquí perquè se’ns escolti, i sobretot se’ns reconegui: no només perquè tenim experiència en l’atenció especialitzada cap a persones vulnerables, sinó també perquè podem ser les millors aliades de l’Administració per repensar l’actual model d’execució penal. Aquesta relació públic-social compta amb l’aval de molts d’anys de treball garantista. Necessitem una aposta clara i un compromís que s’ajusti a l’èxit, la rellevància i la necessitat de la nostra feina.
