Les darreres dades relatives al mercat de treball criden, amb prudència, a l’optimisme. Catalunya és la segona comunitat autònoma on més ha baixat l’atur. El mercat laboral es comença a moure i aquesta és la bona notícia. Malgrat tot, la precarietat, la temporalitat i la parcialitat continuen sent la norma.

Recordem que a Catalunya la taxa de temporalitat s’ha situat en un alarmant 21%, que més de la meitat dels contractats a temps parcial preferirien treballar a temps complet, que la pèrdua de poder adquisitiu ha estat del 5,9% i que el 12% de les persones treballadores viu per sota del llindar de la pobresa. Per tant, tot i l’evolució positiva de les dades, no es pot discutir la pèrdua progressiva de la centralitat del treball com a mecanisme d’inclusió. Fins ara, inserció laboral i inclusió eren pràcticament sinònims; actualment, aquesta premissa trontolla.

La crisi dels darrers anys ha produït un seguit de canvis que visibilitzen de forma clara la “democratització de la vulnerabilitat”. Ara qualsevol de nosaltres pot formar part d’aquest segment que abans eren “els altres”.

El treball ha estat tradicionalment la principal via d’accés als recursos econòmics i, en conseqüència, ha servit per accedir a la major part de drets fonamentals. Actualment, el mercat expulsa determinats col·lectius i qui hi accedeix no té necessàriament garantides unes condicions de vida dignes, la qual cosa enquista diverses problemàtiques socials, personals i familiars.

El treball complia també una funció identitària: una persona podia estar 30 anys en la mateixa empresa o, com a mínim, al mateix sector. Ara com ara, les persones han de reinventar-se permanentment, amb la inestabilitat, el desgast personal i la falta d’especialització que se’n deriva.

Finalment, el treball tenia una funció socialitzadora: et situava en una xarxa de relacions amb un lloc definit dins d’una estructura. En el context actual, la falta de feina i la temporalitat porten a pensar, quasi inevitablement, que s’ha deixat de formar part d’un projecte comú. Aquesta situació, si no es reverteix, pot comportar un deteriorament anímic i competencial, així com una reducció o concentració dels contactes socials entre persones en la mateixa situació precària.

Les entitats d’ECAS que ens dediquem a la inserció sociolaboral detectem amb preocupació un augment dels perfils en situació de vulnerabilitat. Malgrat l’increment d’ofertes, observem certa tendència a cobrir oportunitats laborals considerades de baix nivell amb perfils ocupacionals mitjos/alts, responent a una qüestió de supervivència. Això fa que el mercat endureixi exponencialment els requisits d’accés i les conseqüències són evidents: les persones que hi accedeixen ho fan en pitjors condicions i s’expulsa determinats col·lectius de nínxols que tradicionalment els havien proporcionat llocs de treball.

No podem oblidar que l’atur juvenil continua superant el 21,7% i que la meitat dels aturats registrats a Catalunya fa més d’un any que no treballa, problema que s’aguditza entre les persones majors de 45 anys: el 75% es troba en situació d’atur de llarga durada. Tot plegat porta a un cercle viciós complicat de trencar perquè com més temps s’està en situació d’atur, menys opcions es tenen de trobar feina. El factor edat continua sent un problema gairebé estructural.

Així doncs, ateses les variables tradicionals de la vulnerabilitat, les pròpies del cicle vital i les transformacions del context, és evident que s’estan incrementant els perfils que viuen o viuran situacions de desavantatge. Avui, el terme ‘precariat’, que fa referència a una nova classe social majoritària caracteritzada per l’exposició extrema als capritxos del mercat, defineix l’actualitat. Per aquest motiu, des d’ECAS pensem que calen polítiques integrals que intervinguin amb les persones i amb el context.

Amb les persones, cal reconèixer la multicausalitat que condiciona l’ocupabilitat i impulsar propostes transversals, interdepartamentals i intersectorials. Cal treballar perquè tothom que pugui ser ocupable tingui accés a una feina en les millors condicions possibles. Per tant, cal donar continuïtat i garanties a programes especialistes que permetin fer un treball intensiu especialment amb els col·lectius vulnerables. Aquesta intervenció, a més, s’ha d’inscriure en polítiques actives d’inclusió, capaces de combinar inserció laboral, suport social i participació comunitària.

Pel que fa al context, les entitats hem de seguir treballant enèrgicament amb les empreses, amb qualitat, amb ambició i sense perdre de vista quins són els nostres objectius: aconseguir oportunitats que no es donarien per altres vies. Les administracions, per la seva banda, han de continuar treballant per afavorir la contractació de qualitat (revisió del SMI, major control de la contractació, establiment de quotes i clàusules socials, incentius, foment de l’economia social, polítiques actives d’ocupació, etc).

De la mateixa manera, si el mercat laboral no garanteix ingressos suficients, cal seguir impulsant mesures per donar-hi resposta. El passat 15 de setembre es va posar en marxa la Renda Garantida de Ciutadania, una conquesta que pot esdevenir només un primer pas, ja que tot fa pensar que caldrà seguir avançant en aquesta línia.

Finalment, cal mantenir viu el debat social i afrontar els nous reptes amb rigor, honestedat i coherència, promovent espais de seguiment, reflexió i presa de decisions on tinguem cabuda els diferents agents. Avui, més que mai, sabem que les necessitats només podran ser resoltes mitjançant la construcció col·lectiva.