11.06.2013 | Article de Teresa Crespo, presidenta d’ECAS, publicat avui al suplement ‘+persones’ d’El Periódico de Catalunya | En PDF
El 27 de maig de 2012 es va celebrar la Marató per la pobresa de TV3 i Catalunya Ràdio, promoguda pel Govern de la Generalitat. Personalment tenia moltes raons per no estar d’acord amb la iniciativa. En una situació cada vegada més greu de creixement de la pobresa i la vulnerabilitat, em semblava que una marató no resoldria res, o ben poc en el millor dels casos. Era una acció extraordinària en resposta a una conjuntura extraordinària que podia pal·liar algunes situacions de mancança, però que no plantejava el fons de la qüestió: no atacava les causes que generen pobresa i incrementen les desigualtats.
Una marató per sensibilitzar i recaptar fons per a programes d’atenció directa a persones en situació de pobresa no comportava cap canvi en el model social i econòmic responsable de generar-la, i tampoc no plantejava l’impuls de polítiques socials que, en base al reconeixement dels drets de les persones i la responsabilitat pública dels poders polítics, garantissin uns mínims vitals per a tota la ciutadania. Si bé hi havia una voluntat implícita de conscienciar sobre la problemàtica, incrementar la corresponsabilitat de la ciutadania i reconèixer la tasca de les entitats del tercer sector –que fa temps que realitzen una tasca de contenció molt important—, l’objectiu fonamental era aconseguir diners, que en tot cas serien insuficients donada la dimensió del problema.
El resultat d’aquella marató van ser 4,5 milions d’euros que han permès iniciar nous projectes i han donat resposta a necessitats socials que, d’altra manera, haguessin quedat desateses. Ha permès pactes i aliances entre entitats per portar a terme noves iniciatives conjuntes i s’han posat en marxa projectes transformadors, així com altres centrats en mesures de contenció i ajuda que, un cop exhaurits els recursos concedits, finalitzaran. Algunes entitats en situació crítica han aconseguit resistir un any més, a l’espera que la situació econòmica millori.
Les dades de pobresa, però, continuen sent alarmants. La nova pobresa augmenta i, el que és pitjor, s’incrementa la pobresa severa. L’atur és cada dia més elevat, el nombre de llars on no entra cap ingrés creix sense aturador i la infància pateix cada vegada amb més força la manca de recursos. La llista de col·lectius afectats i les dades resulten cada cop més doloroses.
Abans que passi un any més sense prendre mesures realment efectives, vull fer un toc d’alerta i expressar el que m’agradaria poder dir quan hagin passat dos anys de la marató per la pobresa. Quan arribi el moment, m’agradaria poder deixar constància que s’han aplicat mesures transformadores, que els nostres polítics han pres consciència de la gravetat del moment i que han estat capaços d’asseure’s al voltant d’una taula, amb cimera o sense, per definir els mínims vitals que tot ciutadà necessita. M’agradaria poder dir que els nostres representants han segellat un acord que preveu com aconseguir-ho, però també que la població, les empreses, els bancs, els rics i els pobres, han crescut en responsabilitat i actuen d’una manera més ètica, respectant les lleis i amb voluntat de construir una societat més equitativa on tothom aporta el que pot i prioritza el bé comú per davant dels interessos individuals.
És urgent arribar a un pacte de país contra la pobresa que no sigui un document més de bones intencions, sinó un compromís ferm a curt termini i amb dotació pressupostària entre les entitats socials, els partits polítics, el Govern, els agents socials i la societat civil. Amb un únic compromís n’hi ha prou: que al nostre país no hi hagi cap persona que no disposi dels recursos mínims per viure dignament.
Article a El Periódico, suplement ‘+persones’, en PDF
