02.12.2013 | La presidenta d’ECAS, Teresa Crespo, publica avui aEl Periódico de Catalunya l’article ‘Una altra mirada als pressupostos’.
La Generalitat ha presentat els pressupostos 2014 com «els més socials de la història» i ha afegit que no són els més desitjables, però a l’hora d’explicar-los no ha quedat clar que, si bé les polítiques socials representen el 71% del total, quantitativament no superen les xifres de fa deu anys, quan les necessitats i la pobresa eren molt més baixes. La taxa de pobresa ha passat del 17,7% al19,1%, l’índex Arope –que mesura la confluència de diferents indicadors de privació– ha pujat del 19% al26,7%, i l’atur, del 9,7% al 25% de la població. Aquestes referències evidencien que el nostre Estat del benestar està cada dia més feble i té menys capacitat per respondre a les demandes emergents, cada dia més grans i més diverses.
Els pressupostos del 2014 han portat bones notícies pel que fa a l’increment de la dotació de la renda mínima d’inserció, les beques menjador i els ajuts a l’habitatge. Si bé no cobreixen les necessitats actuals, signifiquen un canvi de tendència molt urgent i necessari. Malauradament, però, si aquest canvi de signe no s’estén i creix la resposta dels serveis socials continuarà sent insuficient. I en aquest sentit vull assenyalar algunes partides que mantenen una dinàmica semblant a la dels darrers anys: és a dir, de menys inversió per millorar la situació de les classes menys afavorides i els col·lectius més vulnerables.
Les successives reduccions pressupostàries en polítiques de benestar per part de l’Estat i del Govern autonòmic entre el 2010 i el 2014 sumen una disminució de3.655,6 milions d’euros, un 19,9% menys. La constant reducció de l’aportació finalista de l’Estat en ocupació, dependència, beques i programes educatius, entre d’altres, ha passat de 1.295 milions d’euros el 2010 a 401,7milions d’euros previstos per al 2014: una reducció del 66,2%. El Govern català, per la seva banda, ha rebaixat el pressupost en polítiques de benestar de16.995,3 milions d’euros el 2010 a 14.232,7 milions d’euros per al 2014,un 16,8 % menys.
Si comparem els pressupostos del 2012 i el 2013, any amb pressupost prorrogat, ens trobem que la inversió social ha disminuït en la seva execució. Caldrà esperar a que acabi l’any per conèixer la dimensió real, però les dades disponibles avui indiquen aquesta tendència i es preveu que la reducció interanual sigui del 12%.
Algunes partides del Departament de Benestar Social i Família són molt significatives del canvi d’orientació en les polítiques destinades a determinats col·lectius. La secretaria de família ha reduït els seus recursos en un 70,28% per la desaparició de l’ajut a famílies amb fills a càrrec; la d’immigració, un 45,9%; la de
joventut, un 23,68%, i la promoció a l’autonomia personal veu com es dilueix l’aplicació de la llei de dependència, malgrat l’esforç del govern català per compensar el constant incompliment dels compromisos per part de l’Estat.
El reportatge que fa uns dies publicava aquest diari sobre la disparitat dels serveis socials en el mapa autonòmic reflecteix que no és el mateix ser pobre a Euskadi que a Catalunya. Gràcies al concert econòmic, Euskadi té més capacitat i voluntat inversora, menys atur i menys pobresa; en definitiva, un nivell de benestar superior. Els catalans gaudim del reconeixement de molts més drets, però avui comencen a afeblir-se per manca de recursos que els donin plenes garanties. Les xifres són eloqüents: el Govern català gasta en polítiques socials2.072 euros per ciutadà i any, i Euskadi en gasta 3.214. La inversió social a Catalunya és del 7,5% del PIB, mentre que a Euskadi és del10,6% del PIB.
Un motiu afegit de preocupació és l’increment del copagament en centres de dia i serveis residencials, entre altres. Si s’apliqués amb criteris de justícia redistributiva podria millorar l’ajustament entre la demanda i la corresponsabilitat
social, mantenint el criteri d’equitat entre les persones beneficiàries, però ens preocupa que pugui representar una diferenciació en l’atenció que presten els serveis públics, que han de ser iguals per a tothom en l’accés i en qualitat d’acord amb el reconeixement del dret de la persona. Caldrà analitzar les repercussions entre la població més vulnerable i estudiar mesures per cobrir la incapacitat de fer-hi front, ja que els percentatges de copagament s’eleven entre un 20% i un 54% en els serveis pera discapacitats, malalts mentals, drogodependents i persones amb VIH-sida.
Confio que les mesures positives que s’han apuntat en algunes partides avancin en el mapa pressupostari i puguem recuperar a temps els recursos necessaris per garantir els mínims vitals per a tota la ciutadania, ja que si no volem caure en situacions irreversibles, no podem esperar gaire més.
