Des de fa ja un any veiem, quotidianament, com milers de persones refugiades fugen desesperadament dels seus països en perilloses travessies. Vides que troben la mort, sovint, en el seu intent d’arribar a un país segur que els doni les mínimes garanties, que els permeti continuar amb el seu projecte vital. Vides sofrint en el camí cap a un país segur, perquè troben el maltractament de la majoria de governs europeus que construeixen tanques a corre-cuita per evitar el seu pas. O els reprimeixen, els gasegen i els fa malviure en campaments improvisats sense les mínimes garanties ni la dignitat que es mereixen.

Són governs que els retornen a Turquia, emparant-se de l’acord vergonyós de la Unió Europea amb aquest país. I nosaltres on som? On està el milió de manifestants contra la guerra d’Iraq? Per què no estem fent cassolades cada vespre a cada barri? Per què, als balcons, no hi tenim penjades banderoles reclamant l’acollida de persones refugiades? Com és que no estem exigint que l’Estat apliqui la política de reubicació a la que es va comprometre i que derogui l’Acord UE-Turquia?

Com a veïns i veïnes de Catalunya hem d’exigir aquest canvi de política perquè s’acompleixin els compromisos assignats a l’Estat. Omplim els nostres balcons; sortim amb les cassoles cada vespre a fer soroll fins que canviï la política de menyspreu cap a les persones refugiades. Per a elles: perquè no es pot tractar així a persones que fugen de les més flagrants violacions de drets humans. Per a nosaltres: per no perdre’ns en l’egoisme i la deshumanització. Per casa nostra: perquè una societat que acull a les persones refugiades, i els estén la mà, és una societat democràtica, decent i generosa. I per a retornar l’agraïment a aquell Mèxic, Veneçuela, Argentina, Uruguai i tots els països d’Amèrica Llatina que vam estendre la mà als nostres exiliats i exiliades. Països que es van convertir en llars, i els van donar la oportunitat de seguir amb les seves vides, ajudant-los a guarir les seves ferides.