En els darrers anys, la major part de treballadors del nostre país hem patit directament les conseqüències de la crisi econòmica i això s’ha traduït, també, en les retallades dels pressupostos públics en àrees com la salut, l’educació i els serveis socials.

No hi ha cap dubte que, en aquests darrers 10 anys, els professionals de l’àmbit social hem hagut de patir una pressió fora de l’habitual perquè, a part d’haver de sofrir les retallades en els seus sous i les sobrecàrregues de feina com en d’altres àmbits, també hem hagut de suportar la pressió afegida dels usuaris dels serveis, cada cop més nombrosos i amb menys possibilitats de comptar amb recursos que els hi permetin tant sols lluitar per la seva supervivència més bàsica. Hem pogut veure com moltes famílies de les anomenades classes mitjanes s’han anat empobrint i han hagut d’acabar en mans dels professionals socials per a poder rebre algun tipus d’ajut.

Malgrat tot, els professionals de l’àmbit social i, especialment, els de les entitats socials que estem desenvolupant un servei públic com és l’atenció a les persones més vulnerables, ens hem trobat amb el fet que, tal i com indica el darrer Anuari de l’ocupació del Tercer Sector Social de Catalunya, any rere any: 1- el nostre poder adquisitiu ha anat disminuint per la congelació prolongada dels sous; 2- hi ha hagut un increment de professionals socials amb jornades parcials per la impossibilitat de que les entitats socials puguin oferir una jornada laboral complerta; 3- i les contractacions laborals són completament incertes i insegures degut a que el finançament de les entitats socials depèn, majoritàriament, de subvencions anuals discrecionals que no permeten garantir una retribució i estabilitat laboral a llarg termini. Aquests tres punts han suposat una gran inestabilitat i pèrdua de dignitat laboral a persones molt motivades i amb moltes ganes de fer quelcom pels altres i per construir una societat més justa.

Aquests darrers mesos hi ha hagut diversos col·lectius professionals que han sortit al carrer a manifestar-se i a demanar millores en les seves condicions laborals i econòmiques: metges, mestres, bombers, mossos, etc. Però sembla que als professionals socials ens fa por reclamar també la nostra dignitat i drets laborals, de manera que puguem viure amb una certa qualitat de vida. Penso que si en algun moment fem una aturada en la nostra atenció als col·lectius més vulnerables, a Catalunya tindríem un gran problema social, perquè molta de la contenció que estem fent saltaria pels aires.

Últimament ja s’ha incorporat al llenguatge de la nostra societat el concepte de treballadors pobres referint-se a totes aquelles persones que, malgrat tenir una feina, tenen un sou tant baix que no poden viure amb dignitat. I les entitats socials, que estem fent un servei públic, no podem apujar més els sous als nostres treballadors i treballadores perquè tenim el finançament públic congelat des de fa anys i sense cap garantia de continuïtat, perquè el conveni d’acció social contempla unes remuneracions per sota dels professionals d’altres convenis i s’hauria d’equiparar, perquè en molts casos només es poden oferir contractes de 20-25 hores setmanals (amb la qual cosa, un sou baix a una jornada parcial encara queda més reduït). Aquesta situació ens porta a percebre que molts dels treballadors pobres els tenim a les pròpies entitats socials i necessitem un increment de finançament públic per part de les administracions, que ens permetin començar a fer front a aquesta situació.