La falta de flexibilitat de les institucions trasllada el pes de l’acollida a les ciutats i als barris on viuen els joves migrants

El fenomen dels joves migrants sense referents familiars està de nou sota el focus de l’atenció pública. S’acosten els mesos de major recepció i ens hem de preguntar si estem preparats per acollir amb garanties tots els que arribaran. L’Estratègia d’acollida de la Generalitat no ha fet pública la concreció dels recursos que s’hi destinaran, la qual cosa sumada als dèficits de la gestió administrativa i al col·lapse del sistema de protecció a la infància ens fa témer que aquestes garanties seran deficients.

A dia d’avui, són els municipis i les entitats socials, amb els seus professionals, els qui estan sostenint el sistema. La manca de flexibilitat de les institucions i l’escassa coordinació dels diferents nivells administratius amb competències en l’assumpte traslladen el pes de l’acollida i la inclusió al territori: a les ciutats, els barris i els carrers on els joves conviuen amb la resta de la comunitat.

Regularitzar la situació

L’Estat no ha liderat les actuacions como s’esperava. La competència en matèria d’immigració i estrangeria és del Govern central i sense els permisos de residència i treball no hi ha integració possible. La primera condició perquè els joves participin en els programes de formació i inserció és que obtinguin la documentació per regularitzar la seva situació administrativa, i assegura-la també quan assoleixen la majoria d’edat.

Quant a l’aportació econòmica, els 48 milions d’euros oferts a les autonomies estan molt lluny de cobrir les necessitats. Per dimensionar el que significa, una dada: per sufragar un any al sistema de protecció dels 3.659 joves migrants arribats a Catalunya el 2018 caldrien uns 180 milions d’euros. La principal comunitat receptora és Andalusia, que malgrat ser un dels territoris de major arribada des dels països d’origen no és necessàriament el lloc on els joves desenvolupen el seu projecte de vida.

A Catalunya la resposta d’emergència s’ha traduït en la creació de nous centres i places no previstes a la Cartera de serveis socials, que ja patia un desplegament i una cobertura insuficients. La posada en marxa de nous dispositius sense la seguretat jurídica i econòmica necessàries tensiona el sistema i, sobretot, posa en risc la qualitat de l’acompanyament. Acollir sense integrar genera riscos i incompleix els drets dels adolescents. La llei reconeix l’interès superior del menor i cal una mirada integral i interdepartamental que permeti alinear els diferents sistemes sota el prisma de la protecció.

La ‘resposta de país’ ha de passar dels discursos als fets. L’Estratègia catalana ha d’activar la implicació de tot el Govern i els recursos necessaris perquè les actuacions afavoreixin un context social en què els joves migrats puguin desenvolupar el seu projecte vital. Això passa per itineraris individuals orientats a l’emancipació tenint en compte el seu bagatge previ i incloent la transició a la vida adulta, pero també per invertir en la nostra capacitat d’integració com a societat més enllà del sistema de protecció a la infància.