La dada que ens ronda és una ferida profunda: el 24,7% de la població està en risc de pobresa o exclusió social a Catalunya segons la taxa AROPE i el 21,3% després de fer les transferències socials segons les darreres dades de l’Idescat. El que equival pel cap baix a més d’un milió i mig de persones que viuen en la pobresa.

Ens trobem en una situació de convulsió política i social juntament amb una alta estigmatització de les persones en risc d’exclusió. El debat actual sobre la suposada inseguretat ciutadana posa al centre de la solució més diners per més vigilància i policia, mentre es succeeixen els desnonaments, la pobresa augmenta i l’extrema pobresa és una realitat esfereïdora que ha augmentat darrerament. Es culpabilitza a diari a la pobresa però no s’incideix en les causes d’aquesta i, per tant, es gasten diners de forma estèril per mantenir-la tal qual. En canvi, les polítiques socials i les mesures de redistribució de la riquesa per acabar amb aquestes grans desigualtats que tenim a la nostra societat són l’única sortida a l’atzucac.

L’escenari quotidià és el de la progressiva pèrdua de llocs de treball remunerat amb condicions laborals dignes, la precarització creixent del mercat de treball (amb les successives reformes laborals impulsades pels governs del PP i del PSOE i beneïdes per la patronal) amb un creixement de la digitalització dels processos productius i la progressiva implantació de la intel·ligència artificial que provoquen cada cop més la desaparició de milers de llocs de treball i, paral·lelament, presenciem la manca de visibilitat i de valor econòmic dels treballs de cura de les persones que, de forma molt majoritària, són sostinguts per les dones.

Mentre som testimonis dels molts centenars de milers de persones que pateixen aquesta realitat ¿quines són les respostes polítiques i els instruments per tal de frenar i aturar aquesta sagnia social? Fa dos anys per unanimitat es va aprovar en el Parlament de Catalunya la Renda Garantida Ciutadana (RGC) després d’una acció unitària de moltes entitats en presentar una ILP que fes realitat el que garanteix l’Estatut d’Autonomia del 2006  i que es venia reclamant sobretot després d’unes retallades històriques que es van iniciar per part del Govern presidit per Artur Mas l’estiu del 2011. La RGC pretenia superar a la de per si miserable (en quantia i cobertura) Renda Mínima d’Inserció.. La proposta pretenia acabar amb la pobresa i molta gent pensàvem que tal vegada podria ser una transició cap a una Renda Bàsica universal i incondicional. Res més lluny de la realitat.

La RGC era una proposta consensuada per entitats i agents socials que al seu tràmit pel Parlament va passar ja per un ribot de retalls i de retards en el seu procés que li va  fer perdre part del seu esperit i de l’amplitud de mires inicial i d’apoderament personal i econòmic de les persones que és el que segurament volien les més de 125.000 signatures recollides i les dotzenes d’entitats, sindicats i partits que van donar suport a l’esmentada ILP. Cal remarcar que des que es va posar en marxa fins a finals d’agost del 2019, més de 169.000 persones l’han demanat i només l’han rebut 76.048. Si tenim en compte, que hi ha més d’un milió i mig de persones a Catalunya que viuen sota el llindar de la pobresa ens podem fer una idea de la ínfima cobertura d’aquesta prestació.

A hores d’ara i després d’un període de dos anys podem dir, amb rotunditat -tal com ja ho estan fent entitats agrupades en la lluita contra la pobresa i l’exclusió social a la coordinadora d’Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS)- que la RGC no assoleix els objectius com a eina per assegurar uns ingressos mínims a tota la població i cal avançar per assegurar definitivament una garantia de rendes de caire universal.

És evident que qualsevol proposta de garantia de rendes que no tingui una visió d’universalitat tal com la sanitat o l’ensenyament serà del tot incompleta i fallida. La  condicionalitat a un control d’ingressos genera trampes de pobresa i estigmatització de qui la rep,  com ens mostra la mateixa realitat. Els fets són tossuts i ens mostren un cop més que hem d’aprendre dels errors comesos.

La RB és una assignació incondicional pel fet només de ser ciutadà o ciutadana d’un territori i sense cap altre requisit afegit. Amb una reforma fiscal que recaigui en el 20% més ric, és perfectament viable el seu finançament com han demostrat alguns estudis fets per economistes de la Xarxa Renda Bàsica.

Sobre la taula ja hi ha, fa molts anys, una proposta viable. El mes de maig del 2002 el Parlament de Catalunya va debatre una proposició de llei de la Renda Bàsica. La RGC ja ha esdevingut una eina fallida. Cal donar pas a la Renda Bàsica incondicional per a garantir el dret a l’existència i via d’accés a la llibertat.