15.11.2019 | Article d’opinió de Núria Iturbe, portaveu d’àmbit penitenciari i execució penal d’ECAS, a El Periódico de Catalunya.

El període electoral del 10-N ens ha abocat, una vegada més, a una campanya en què el compliment de la llei ha estat en primer pla. La llei entesa com a regla social que estableix quins comportaments són permesos i quins càstigs cal imposar als transgressors. Atesa l’enorme preocupació que suscita el tema, seria lògic que tant l’establiment de les regles com el compliment dels càstigs es trobessin també al centre de les propostes dels partits, però ni els programes electorals i ni les declaracions dels candidats han reflectit una veritable preocupació.

Som un dels països d’Europa amb el Codi Penal més dur pel que fa a la durada de les penes de presó. Una dada que pot fins i tot agradar a part de la població, però que no hauria de satisfer els responsables polítics que aspiren a reduir la taxa delictiva i augmentar la seguretat amb la seva acció de govern. Si les polítiques es dissenyen per resoldre els problemes i no per treure rèdit electoral, cal tenir en compte el coneixement científic i basat en l’experiència.

Doncs bé, hem assistit a un espectacle grotesc amb diverses veus competint per demostrar qui serà més dur amb els càstigs i qui deixarà caure amb més contundència tot el pes de la llei sobre el responsable del crim més mediàtic del moment, malgrat saber que augmentar la duresa de les penes no fa disminuir el nombre de delictes i, en canvi, té l’enorme risc d’augmentar la violència dels mateixos. L’experiència i la ciència ens ho demostren.

Mentrestant, les ciències socials veuen com les seves universitats es buiden de talent i, al no portar el cognom ‘tecnològic’ o ‘econòmic’, no tenen cap visibilitat. Potser aquesta és l’excusa per no tenir en compte els coneixements que ofereixen, perquè, si no, ¿com s’explica que el populisme punitiu segueixi vigent?

Abans de res, prevenció

El més alarmant, però, és l’absència de propostes orientades a prevenir efectivament els delictes. Ni tan sols comprant el discurs de les penes exemplificatives es podria dir que s’està duent a terme una política de prevenció de la conducta violenta. En primer lloc, perquè la millor política de seguretat és el compromís amb les polítiques socials, i en segon perquè evitar la reincidència passa necessàriament per centrar-se a reduir els factors de risc i augmentar els de protecció. I això va molt més enllà dels anys de condemna.

Per combatre la delinqüència és imprescindible abordar-la des del paradigma de la prevenció. Prevenció primària que invalidi la violència com a via per a la resolució de conflictes i articuli polítiques socials que facin front als factors de risc i vulnerabilitat que afavoreixen l’aparició de la conducta violenta. És alarmant que acampin lliurement discursos que estableixen una relació causa-efecte entre migració i delinqüència mentre convivim amb una llei d’estrangeria obsoleta que priva d’oportunitats les persones en situació administrativa irregular. És incoherent que es criminalitzi l’ocupació de vivendes mentre no es respecta el dret fonamental d’accés a la vivenda. I és indignant que calguin noves víctimes de la violència masclista perquè es plantegin propostes per combatre-la.

Prevenció també secundària, que actuï sobre les situacions de risc que es detecten des de tots els serveis públics, posant al centre la persona i superant qüestions competencials. Abordant els problemes en el moment que afloren amb una intervenció regida pel principi de realitat.

I prevenció terciària que analitzi la resposta que es dona, expliqui per què es dona i la millori en base a l’avaluació. Cal fer partícip a la comunitat d’aquesta resposta i explicar que les mesures penals alternatives són efectives, i que per això a dia d’avui, almenys a Catalunya, ja igualen en nombre les mesures de presó. Explicar que el retorn progressiu a la comunitat és efectiu, disminueix notablement la reincidència i augmenta la seguretat. El que es valora és el progrés en el procés de reinserció, objectiu principal de la pena. Des de la responsabilitat política cal preguntar-se què ha fallat quan el compliment de la condemna no assoleix els objectius, i més encara si ha comportat un augment de la vulnerabilitat i una pèrdua d’oportunitats de reinserció.

Les persones que treballen en l’àmbit social són les encarregades de tot això i la inversió en aquest àmbit es tradueix en persones. Professionals que es dediquen a acompanyar altres persones per millorar la cohesió i la justícia social. Conceptes eteris que es construeixen amb polítiques efectives, no amb titulars cridats al vent.