31.03.2020 | Article de Mireia Hernando Delgado, coordinadora de projectes de la Fundació IReS orientats a l’atenció integral de persones i famílies en situació de vulnerabilitat, publicat a Social.cat

Estat d’emergència. TOTHOM a casa. Només poden sortir amb un certificat els que encara han de desplaçar-se al seu lloc de feina per a treballar. Però aquestes són mesures i decisions que atenen només a un criteri productiu i econòmic. Tota la resta de necessitats dels col·lectius més vulnerables, sovint invisibilitzades i no reconegudes, queden més fràgils i desateses que mai.

L’ordre de confinament va arribar el passat 15 de març a tot l’Estat. Algunes persones han hagut de tancar-se a casa, soles o en companyia, sense acudir a la feina o teletreballant, tot esperant que l’estat d’alerta finalitzés aviat. Tot i comprendre la necessitat d’aquest decret, què passa amb els infants, la gent gran, les dones víctimes de violència masclista, persones amb diversitat funcional, aquelles que treballen a l’economia submergida i, no cal dir-ho, les persones sense sostre? I les seves no són condicions excloents. Sovint se sumen i generen una situació de vulnerabilitat gairebé impossible de sostenir. Qui donarà resposta a les seves necessitats? D’entre aquelles persones que han dictat les regles del joc, poques ho pensen, s’ho pregunten o, moltes menys, es fan càrrec…

En aquest estat de confinament, el conjunt de professionals de l’atenció socioeducativa detectem que les famílies es troben amb dificultats que es relacionen entre sí. Per una banda, fer-se càrrec de la gestió emocional i l’estrès causats per un present convuls i la idea d’un futur molt més incert; hi ha persones que no tenen opció de teletreball, d’altres que es treuen un sou en les condicions més precàries, treballant al carrer (ferrovellers, venda ambulant, etc.). Per l’altra banda, les dificultats relacionades amb la convivència familiar i la falta de recursos i idees per a garantir que el desenvolupament dels infants i adolescents no s’aturi.

El sosteniment de cada família dependrà dels seus propis recursos per donar resposta a les necessitats de cadascun dels seus membres. Per a totes està sent un gran esforç. Però fins quan ho podran sostenir i a quin cost? I per aquells àmbits als quals no puguin cobrir les seves necessitats… podran aconseguir l’ajuda de les xarxes de suport comunitari? Les entitats i serveis socials intervenim també fins on arriben els recursos dels quals disposem, que mai són suficients.

Tanmateix, no hi ha prou recursos perquè allò que ens cal és un canvi de mirada que sigui integral i que posi les persones i les cures al centre. A vegades les limitacions no són econòmiques, sinó que responen als valors i prioritats del nostre sistema. De veritat que no es considera prioritari que els infants que viuen a una habitació amb tota la seva família puguin sortir al carrer una estona cada dia, seguint, evidentment, unes normes de seguretat estrictes? Com és que no es contempla que puguin necessitar material educatiu i didàctic i dur a terme diferents activitats educatives i d’oci? Potser la resposta és que les necessitats de la infància són una realitat invisible, com tantes altres.

Imagineu una llar amb infants sense comptar amb eines bàsiques com llapis, pintures, blocs d’escriptura o dibuix o altres recursos didàctics. Ja no parlem de tenir al seu abast ordinadors, tauletes, etc. És una de les situacions que vivint les famílies en situació vulnerable que acompanyem a la Fundació IRES. El fet de no comptar amb materials escolars bàsics afecta directament a la convivència familiar i suma més preocupacions a l’angoixa que ja estan patint per la incertesa de com ompliran la nevera, com recuperaran la feina o com continuaran amb l’educació de les seves filles i fills.

Hi ha una cua de necessitats que no s’estan tenint en compte, però no només amb les mesures d’excepcionalitat que s’estan aplicant ara, sinó des d’una normalitat en el mateix sistema, amb unes condicions estructurals que perpetuen i enforteixen les desigualtats. La bretxa sempre hi és, però ara veiem com es fa més gran mentre sumem dies de quarantena.

Aquesta crisi tocarà a tothom i agreujarà encara més la situació de les persones i col·lectius vulnerables. Qui en farà recompte? Qui en valorarà els efectes? En parlaran els mitjans? Hi ha plans de contingència i estratègies per minimitzar-les a llarg termini?

Nosaltres, des dels serveis d’atenció integral a les famílies de la Fundació IRES, continuarem acompanyant a les persones perquè puguin tirar endavant, superant les diferents situacions de vulnerabilitat en què es troben i mirant de compensar amb les activitats que els oferirem des de serveis com el Casal en Família i la Taula Proinfància de Verneda-La Pau.

Però, ara i sempre. Aquesta crisi ens assenyala que l’esforç ha de ser col·lectiu —ens interpel·la a tots i totes: ciutadania, administracions i sector privat— i remarca que la fragilitat davant el virus només es compensa amb suport mutu i amb corresponsabilitat.