10.06.2020 | Article d’opinió de Francina Martí, presidenta de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, publicat al diari Ara

Estem assistint a un espectacle lamentable de retrets i recriminacions en relació a l’educació.

Som a principis de juny i són moments tristos. Hem tingut l’oportunitat d’obrir les escoles i tothom ha quedat frustrat. Les famílies, per una banda, en veure que els infants encara són a casa, quan pares i mares han d’anar a treballar. Els mestres i les direccions dels centres, perquè s’han sentit sols sense saber què calia fer. L’administració, perquè ha quedat desbordada a l’hora d’aplicar unes mesures sanitàries excessives i incompatibles amb les activitats escolars… I, sobretot, com a grans afectats, els infants i els adolescents, privats d’un dels seus drets principals: l’educació.

Estem assistint a un espectacle lamentable de retrets i recriminacions entre la societat, els mestres, els sindicats i l’administració. Busquem un culpable: ¿un govern que no dona instruccions clares?, ¿uns mestres que no volen treballar?, ¿unes famílies que només volen aparcar els nens?, ¿unes mesures sanitàries extraordinàries? Se’ns obre un panorama de gran desconcert, que posa en perill els vincles de confiança imprescindibles entre societat i escola, perquè es puguin exercir els drets dels infants a una educació amb totes les garanties de qualitat.

Ara es fa necessari un exercici d’autocrítica per totes les parts, per ser capaços de donar respostes als reptes que tenim al davant. El repte principal és garantir el dret dels infants d’anar a l’escola, amb tot el que això implica, i treballar conjuntament, la societat i la comunitat educativa, per fer-ho possible sense excuses.

El debat sobre si l’escola és només un pàrquing mentre els pares i les mares treballen s’ha portat a l’extrem. L’escola té un paper fonamental a l’hora de garantir la custòdia i facilitar la conciliació familiar. Però cal que totes les parts assumeixin que aquest objectiu no és l’únic.

S’ha marcat la prioritat de garantir la seguretat a l’escola, i s’ha tingut poc en compte el context en què s’ha d’aplicar. En aquest procés ha fet falta mantenir un equilibri entre la seguretat i les activitats i funcions pròpies d’una escola. Costa molt d’entendre que aquestes mesures, quan es concreten en els recintes escolars siguin més estrictes que quan s’apliquen en establiments públics, mitjans de transport col·lectiu i llocs d’oci. Buscar aquest equilibri és un dels reptes en què hem de treballar plegats els professionals de l’educació i de la salut.

Se’ns obre també una gran oportunitat per avançar en pràctiques més adequades al present i a les necessitats dels infants i adolescents. Però alerta, que el perill de retrocedir en aquestes pràctiques és evident: seure en taules separades o estar subjectes a uns exàmens, per exemple. Si ara hem de treballar amb grups més petits, aprofitem-ho per donar més autonomia als infants, perquè investiguin, col·laborin, amb una avaluació que realment sigui una guia del procés d’aprenentatge, que motivi per continuar aprenent i que no suposi una qualificació al final per superar un llistó.

I si hem d’ampliar els espais, comptem amb les possibilitats que hi ha més enllà de les escoles: els equipaments del barri per fer-hi activitats d’aprenentatge, espais a l’aire lliure, tant urbans com naturals. També és un bon moment per adequar els rols dels professionals que intervenen en l’educació. Necessitem la implicació de diferents professionals que treballin per un projecte compartit: el treball en equip dels mestres, al costat d’altres professionals, monitors del lleure i professionals sociosanitaris. Però, a més, cal comptar amb la participació de les famílies i la dels infants i joves, que són l’actiu principal d’aquest procés educatiu.

Durant aquests dies s’ha posat també en evidència que l’autonomia dels centres no ha estat ben interpretada. Per una banda, des de l’administració s’han donat mesures molt rígides per aquesta reobertura frustrada, i per l’altra s’ha deixat a l’autonomia dels centres la presa de decisions compromeses sense un suport explícit. Cal, doncs, redefinir qui pren les decisions i de quins recursos disposa.

Fins ara l’educació no ha estat una prioritat social, n’estic més que convençuda. Els drets dels infants, tampoc. Encara avui la prioritat és reactivar l’economia, fer que torni el turisme i fer partits de futbol a porta oberta… Si no ens creiem tots que una educació pública i de qualitat, que garanteixi la igualtat d’oportunitats, és el pilar sobre el qual se sustenta el progrés i la salut d’un poble, i no posem tots els recursos i el treball conjunt per assolir-ho, haurem perdut una gran oportunitat. Encara som a temps de rectificar i de recalcular cap on anem. Ningú ha dit que sigui fàcil, al contrari. Però de ben segur que ha arribat el moment perquè, com deia el personatge Albus Dumbledore, en temps difícils s’ha triar entre el que és fàcil i el que és correcte.