05.08.2020 | Article de Teresa Crespo, membre de la Vocalia de Pobresa d’ECAS, publicat a El Punt Avui
L’ingrés mínim vital (IMV) s’ha valorat com un avenç perquè enforteix el nostre feble estat de benestar, obre un camí cap a la renda bàsica universal, comporta el reconeixement del dret de la ciutadania a la garantia de rendes i ens acosta a les polítiques socials de la majoria de països europeus. Però aquesta primera valoració positiva es dilueix quan examinem de prop el decret llei d’aquesta prestació estatal, ja que tal com està plantejada no garanteix l’ajuda a tothom que ho necessita. Malgrat que el mateix decret parla d’un 21% de població en risc de pobresa (gairebé 10 milions de persones), el càlcul de cobertura de l’IMV es fixa en uns 2,3 milions de persones; és a dir, donaria resposta a menys d’una quarta part de la població que el necessita.
Entre les raons d’aquesta baixa cobertura, hi trobem la reducció de la despesa prevista inicialment (de 12.000 a 3.000 milions d’euros) i la permanent obsessió per controlar els possibles beneficiaris i evitar el frau. Els requisits exigits no s’atenen a la realitat i exclouen circumstàncies que obligarien a atorgar la prestació, com ara les de persones immigrades que no han pogut regularitzar la seva situació malgrat l’arrelament i els joves de 18 a 23 anys. A més, no sabem com resoldrà el reglament la compatibilitat de l’IMV amb els ingressos salarials dels treballadors que, malgrat tenir feina, no arriben al llindar de la pobresa. O l’accés a la prestació de les persones que s’han quedat sense ingressos el 2020 arran de la pandèmia. Confiem que les incerteses no trigaran tres anys a resoldre’s, com ha passat amb el reglament de la renda garantida de ciutadania. Volem destacar, però, la situació de col·lapse generada amb l’inici de la seva aplicació, que ha posat de manifest les deficiències del sistema i la manca de previsió en un context d’emergència social que requereix una resposta àgil i efectiva. El volum de sol·licituds (més de mig milió a tot l’Estat en el primer mes) ha desbordat les oficines de la Seguretat Social i les entitats socials hem constatat les enormes dificultats per a moltes persones que no han pogut ni tan sols tramitar la seva petició. La improvisació, l’error de càlcul de la demanda potencial, la poca harmonització territorial, la indefinició sobre la complementarietat amb les rendes autonòmiques i els obstacles per demanar l’ajut són factors que, segons experiències en països europeus, poden representar una taxa de no sol·licitud del 50% de les persones que hi tenen dret.
Al marge dels nombrosos perfils exclosos per les condicions exigides, les múltiples incidències en la gestió de la sol·licitud evidencien diverses problemàtiques: A) Manca de coordinació entre les administracions, que ha comportat duplicitats i contradiccions amb les rendes autonòmiques i doble procés administratiu per a la persona sol·licitant, multiplicant la documentació a presentar a les diferents instàncies. L’harmonització dels processos administratius hauria de permetre compartir les dades a través d’una finestreta única per gestionar la compatibilitat de les dues prestacions i simplificar els procediments. B) Dificultat per realitzar la tramitació, en un primer moment només telemàtica i posteriorment amb petició de cita prèvia via internet o per telèfon, sense possibilitat real de ser atès pel col·lapse de les línies. La tecnologia és una barrera insalvable per a moltes persones en un país on el 31% de la població no té les mínimes competències informàtiques.
C) Incapacitat del sistema informàtic per respondre al gran nombre de consultes que s’han originat per la complexitat tècnica, la dificultat de comprensió del formulari i el volum d’informació que es demana. El simulador que es va crear al web de la Seguretat Social ha estat del tot insuficient. D) Insuficient dotació de personal administratiu a les oficines del SEPE, que un cop obertes després del confinament han estat incapaces d’atendre les demandes, i nul·la previsió de recursos o serveis complementaris d’acompanyament en la tramitació de sol·licituds en coordinació amb els ens locals.
Les entitats socials hem viscut situacions gravíssimes de sol·licitants en la més absoluta indefensió, sense cap tipus d’ingrés ni suport per accedir a una prestació que hauria de tenir caràcter d’urgència a causa de l’impacte de la Covid. No ens ho podem permetre, estem parlant de la població més vulnerable i d’un ingrés mínim per cobrir les necessitats més bàsiques.
