12.08.2020 | Article de Sira Vilardell, membre de la Junta directiva d’ECAS i directora de Fundació Surt, publicat a Catalunya Plural

La pandèmia continua però hem oblidat la precarietat dels sectors que van ser considerats essencials, els perills associats i les hores i esforços dedicats. Els treballs invisibles, tot i ser la clau, resten invisibles i apartats de les solucions.

Seguim en uns moments d’incertesa i certa por social a un virus agressiu i encara desconegut. La crisi sanitària, econòmica i social derivada del ràpid contagi i els rebrots cerca solucions des de les administracions públiques i ha comportat un important recés de molts sectors econòmics que reclamen mesures per superar-ho. L’esclat de la pandèmia i l’estat d’alarma a l’estat va possibilitar que els treballs invisibles, feminitzats i precaris fossin al centre. Sortíem cada vespre a picar de mans en un homenatge comunitari a aquelles persones que permetien que teletreballéssim i restéssim en confinament.

La lloança va durar fins a la desescalada, els horaris de sortida coincidien amb els aplaudiments que van anar minvant fins a consensuar una gran aplaudiment final. La pandèmia continua però hem anat oblidant la precarietat d’aquests sectors, els perills associats i les hores i esforços dedicats. En paral·lel hem anat descobrint els riscos del teletreball i han sorgit les conseqüències del confinament. Els treballs invisibles, tot i ser la clau, resten invisibles i apartats de les solucions.

Els treballs d’atenció i cura són els que més han patit la pandèmia, tant des d’una vessant professional com dins de les llars. La vida no funcionaria sense aquests treballs que són imprescindibles pel seu sosteniment i malgrat tot han estat apartats del centre de les polítiques i segueixen precaritzats.

La “nova” normalitat segueix construint-se en base al vell patriarcat i antigues desigualtats. Què tot canviï perquè tot resti igual. La por al virus ha permès retallades de drets; l’emergència i augment de situacions de pobresa permet desvirtuar la necessitat d’un canvi paradigmàtic cap a un nou model econòmic. Les noves necessitats porten a demandes plantejades que fa temps havien rebut resposta.

El manifest “Una Renda Bàsica, Ara!” o el “Pacte per una Economia per la Vida”, plantegen demandes i solucions a aquestes dicotomies. Noves necessitats reclamen noves respostes. L’emergència econòmica i social reclama un nou model econòmic més igualitari, més democràtic i no vinculades exclusivament a l’economia productiva. Qualsevol solució passa per tornar a posar al centre els treballs de cura.