24.08.2020 | Article de David Fernández, de Coop57, publicat a Social.cat
“La gente no sabe que está mas cerca de vivir en la calle que de tener un yate”.
Gabriel, 66 anys,
persona sense llar a Barcelona,
ens va deixar abans d’ahir.
Desconec els detalls. Qui ho pensa, qui ho creu un encert, qui ho aprova i quants no hi veuen l’esbiaix classista, elitista i depredador. “No t’agrada la distància social? Prova l’ascens social. La Grossa”. La gràcia fa pena. Escàndol a can Twitter, retirada immediata de la publicitat i espolsar-se de responsabilitats. Que aquesta ‘publi’ tot just surti ara, quan allò mitificat tan català anomenat ‘ascensor social’ està aturat en sec fa anys, ja no té ni politja i només porta a més soterranis, és kafkià. Enmig de la crisi, una propaganda pública maldestra que pregona i anuncia que per sortir del forat només queda la loteria. La rifa. La timba. Per alguna cosa deu ser –i en aquest cas el nom no enganya– que en la nostra llengua emprem el mot “escurabutxaques”. Què és el que no s’entén?
Falses il·lusions oficialment alimentades, la qüestió salvatge –el rerefons i el subtext; el que implica i el que incita– és que la propaganda institucional contribueix i deriva en realitats alarmants i hàbits socials estesos. Les darreres dades disponibles a l’Estat espanyol recorden que una part important de la ciutadania ja es gasta 41.827,6 milions d’euros anuals –més que mai– en jocs, loteries i casinos. Gairebé l’1% del PIB. La indústria del joc, en temps de fallida i col·lapse, no coneix cap crisi i mai perd. Quan el 2018 sortien aquestes dades, i per si volen aprofundir en la teranyina fosca de la loteria, un bon amic va escriure això a La Directa, sobre com la loteria promou l’individualisme i la desolidarització, distreu de la realitat colpidora, legitima l’enriquiment cobdiciós, canalitza la irreal paradoxa del diner gratis i reforça les lògiques competitives que ens han capficat en el pou caníbal i carronyaire del present.
Distància social? Aquesta sí que és grossa i no em refereixo als dos metres de rigor per cuidar-nos. Sinó a la que ja separa –segrega, divideix, desiguala– la societat catalana: del 45% que viu en patrons de normalitat amenaçada, al 35% que ho fa en una precarietat ininterrompuda i passant pel 20% que ho fa en una exclusió cronificada. Una societat a tres terços, on en cada segment regna una por distinta i on l’alternativa, diu la publicitat oficial, és un número de loteria. Sí, per llogar-hi cadires.
Però no és només això ni seria tan sols una anècdota estiuenca al marge. També va haver-hi un temps en què un dels grans projectes del país per sortir de la crisi que arribà per quedar-s’hi era un casino a qui el Govern li rebaixava els impostos del 51% al 10%. Abans, hi havia hagut viatges de dubtosos magnats americans que entraven a Palau a preu de saldo en un país en venda –de quan Adelson, a bombo i platerets i catifa vermella, intentava colar el projecte d’Euro Vegas d’Adelson al Baix Llobregat, sortosament fallit. Després vindria el sainet de Barcelona World, encara inacabat i on, ara per ara i en el país dels peatges, l’únic que hi ha guanyat sense comprar cap número i via rescat públic de l’Incasol és La Caixa amb la venda dels terrenys per 120 milions d’euros.
Però fins i tot l’apel·lació, quasi ritual habitual, al mite de la pujança perpètua, al miracle de l’enriquiment per atzar i a la legitimació del (des)ordre social existent és més que un error, perquè no deixa de ser una crida nihilista al salva’t tu i que es fotin els altres. Un discurs tan interioritzat –no future– que ha acabat prenent forma de publicitat institucional: aquest és el frau. L’ànima de la loteria, en el miratge individualista i egocèntric tan propi del darwinisme social neoliberal, és encara que un sol es pot salvar –contra tots els altres i, sobretot, fotent-se’n del veí i de la resta del món. Tot just en aquests temps de Covid-19 que recorden precisament i amb urgència tot el contrari: que l’única forma de salvar-nos cadascun de nosaltres és salvar-nos totes i tots alhora.
I encara més, com a cirereta final. En un context on la ludopatia –problema social de salut de primer ordre que s’acarnissa en els joves– creix paral·lela a l’ansietat social, en una realitat on les cases d’apostes s’estenen com una epidèmia als barris més empobrits, en una dinàmica 24/7 on el joc on-line escurabutxaques s’escola a cada pantalla sense respostes polítiques sòlides, i en un present sense futur a la vista, l’apel·lació al joc per a que un ho guanyi tot contra els altres és vergonyant, indecent i roïna. Deixem-nos de timbes i rifes: més que comprar bolets per a que només un ho guanyi tot, més ens valdrà prendre part en la solidaritat perquè ningú no es quedi sense res. Perquè a qui es jugui el futur a les cartes, se li quedarà, com a molt, cara de pòquer. I perquè la justícia social no és una timba ni una rifa ni un casino ni una ruleta russa: és una política pública, xarxes comunitàries de suport mutu solidari i un compromís col·lectiu i personal. Que es juga –o es perd– cada dia. I que anem perdent.
