17.12.2020 | Article d’opinió de Fundació Privada Llegat Roca i Pi, Fundació Acollida i Esperança, Càritas Diocesana de Barcelona, Fundació Mambré, Sant Joan de Déu Serveis Socials (entitats socials membres de la Taula Sense Llar de Badalona) publicat a La Vanguardia
A la ciutat de Badalona estem de dol. De dol i avergonyits.
Dimecres a la nit ens assabentàvem del dramàtic incendi a una nau industrial abandonada del barri del Gorg on vivien un centenar llarg de persones. L’incendi ha costat la vida a quatre persones i ha deixat un nombre elevat de ferits. Persones sense llar, migrants i en situació administrativa no regularitzada…
Persones condemnades a subsistir en la precarietat. Sense poder accedir a un treball remunerat. Impossibilitades per redreçar la manca de documentació. No empadronades. Inexistents.
Estem de dol per la mort de persones víctimes del foc i víctimes també de la pobresa i la misèria.
Estem dol per una societat que parla de valors i drets humans, però que de facto és generadora de desigualtats socials, promou un individualisme insolidari i acaba ignorant o amagant a qui pateix.
Avergonyits també perquè era ben coneguda la situació en aquestes naus des de de fa anys. Ara que el drama posa a l’aparador mediàtic la realitat d’aquests assentaments fa vergonya pensar com no hem estat capaços de fer quelcom per aquestes persones.
Vergonya individual, vergonya comunitària, vergonya política, vergonya del sistema socioeconòmic…
I més enllà del dol i la vergonya, des d’entitats socials que fa anys treballem a Badalona per acompanyar i atendre els ciutadans més vulnerables i en situació de pobresa ens atrevim a aportar tres nivells de qüestionaments:
– Com a entitats d’acció social: no podem fer més? Estem arribant a les persones més vulnerables? Hem sigut capaces d’incidir políticament perquè se’ns doti del reconeixement i dels mitjans per desenvolupar nous programes d’ajut i atenció a les persones?
– Com a administració local: és ètic afirmar que com la Llei no permet desallotjar una nau ocupada no es podia fer res? No és possible desenvolupar uns serveis socials capaços d’atendre aquestes realitats, de fer mediació, de promoure la integració? No podem transmetre des del món local la necessària transformació del finançament dels Ajuntaments que permeti complir amb les competències d’atenció social?
– Com a ciutat: Som conscients tots plegats que hi ha més assentaments? Que la dimensió de l’infrahabitatge als barris és enorme? Que ens estem jugant la cohesió social a la nostra ciutat? Que no ens podem resignar al dol i la vergonya?
