11.05.2021 | Article de Laura Gilabert, responsable d’una Unitat Dependent a la Fundació Apip-Acam, al Social.cat

L’interès que suscita comprendre la conducta delictiva i les motivacions que duen una persona a delinquir ha estat present al llarg dels anys i des de l’inici de la literatura criminològica. Això no obstant, en l’actualitat, el concepte del desistiment delictiu ha esdevingut un pilar fonamental sobre el qual treballar la intervenció amb les persones infractores. Per definició, el desistiment delictiu és el procés que porta a algú a abandonar la seva trajectòria delictiva. Tal com assenyala McNeill (un criminòleg expert en el concepte del desistiment) per aconseguir l’èxit en la reinserció és clau abordar les responsabilitats socials a l’hora de reintegrar aquelles persones que han comès un delicte.

Quan algú pensa en el compliment d’una condemna, generalment es pensa en la idea de l’intern o interna complint pena de presó, que ha de donar resposta en dos eixos: per una banda, reeducar a la persona infractora, i per altra, castigar-la per l’il·lícit penal comès.

Si només ens centrem en la finalitat retributiva de la pena, que busca el càstig, el patiment, ens oblidem de l’enfocament del model de justícia restaurativa, que té una base reparadora, constructiva, i que ofereix ajut a la persona condemnada per tal que pugui saldar el seu deute amb la comunitat. Aquest últim model, posa de manifest i evidencia el capital social que, com a societat, podem (i estem disposats a) oferir.

El catàleg de penes i mesures, així com les formes d’executar-les ha anat evolucionant cap a unes formes de compliment de penes i mesures de seguretat que tenen la pretensió d’accentuar l’efecte resocialitzador i que situa la persona condemnada en l’eix central de la intervenció, convertint-la en protagonista i corresponsabilitzant-la de l’aprofitament del seu pas pel sistema penal i penitenciari. Així doncs, des de fa anys disposem d’un sistema de graus de classificació penitenciària (recollits i desenvolupats a la Llei Orgànica General Penitenciària així com al Reglament Penitenciari Espanyol), en els que, en resum, el primer grau correspon al règim tancat de compliment (reservat per supòsits especials de perillositat o inadaptació), el segon grau correspon al règim ordinari de compliment i el tercer grau s’executa en semillibertat, amb l’objectiu preparar l’intern o interna per a la vida en llibertat.

És en aquesta darrera modalitat de compliment on tenen cabuda les Unitats Dependents (UD), definides al Reglament Penitenciari com habitatges ubicats fora dels recintes de Centres Penitenciaris, preferentment en habeitatges ordinaris en entorn comunitari, sense cap signe de distinció externa relatiu a la seva dedicació i que depenen funcionalment de l’Administració Penitenciària. Aquestes Unitats Dependents són gestionades per associacions o organismes de l’àmbit social i s’hi presten serveis de caràcter formatiu, laboral i de tractament.

Que la gestió la duguin a terme entitats del tercer sector, lluny de viure’s com una debilitat, esdevé una fortalesa i un valor afegit. La sensibilitat del tercer sector permet que la gestió de les Unitats Dependents es realitzi amb una delicadesa i cura pròpies de l’ADN social, present en tothom qui treballa amb les persones i per acompanyar-les en el procés de millora de la seva qualitat de vida. En aquest sentit, la recerca de Rodriguez i Larrauri (2008) posa de manifest que la percepció que tenen els interns del seu pas per centre penitenciari amb relació a la qualitat de vida i el tracte digne millora quan existeix bona relació entre professionals i interns, així com quan obtenen ajuda en la planificació i preparació per la vida en llibertat.

Per aquest motiu és clau la intervenció que es duu a terme a les Unitats Dependents. Arribar aquí significa deixar enrere els murs, les cel·les, la megafonia, la nomenclatura, l’etiqueta. Malgrat que els interns i les internes continuen complint la condemna imposada, comencem a anomenar-los residents en comptes d’interns, i pernocten en habitacions, no en cel·les. Els límits hi són presents, també la normativa. És imprescindible que disposin de motivació i una actitud proactiva per seguir el seu procés d’inserció sociolaboral.

Així doncs, es potencia l’autoresponsabilitat com a motor de compliment, se’ls estableix un pla de treball que pretén capacitar-los i preparar-los per a la transició cap a la vida en llibertat, perquè a vegades esdevé el moment clau. Per algú amb anys de presonització, de vegades pot produir vertigen incorporar-se de nou a la comunitat, que durant aquests anys en els quals ha estat institucionalitzat/da, ha continuat avançant a un ritme trepidant. Per posar un exemple, la tecnologia avança molt ràpid. Per algú que fa anys cercava feina repartint currículums en mà, en ocasions costa d’entendre que algunes empreses ja no recullin els currículums així, sinó que hi hagi processos de selecció i se n’encarreguin empreses de treball temporal o aplicacions del telèfon mòbil.

Des de les entitats s’ofereix el suport i l’acompanyament en el seu procés de retorn, treballem per a crear ponts entre presó i comunitat. Per això esdevé tan important que les Unitats Dependents estiguin repartides per tot el territori. Per una banda, per facilitar la proximitat geogràfica que permeti enfortir els vincles familiars i laborals d’una forma satisfactòria, i per l’altra, per facilitar la connexió amb els recursos comunitaris i les institucions d’àmbit local.

Un estudi recent va demostrar que les Unitats Dependents resulten més eficaces que els centres oberts i les seccions obertes de Centres Penitenciaris a l’hora d’acompanyar les persones cap al desistiment delictiu (Capdevila et al., 2019). És a dir, allunyar-se del delicte i adquirir valors més prosocials, fet que en constata l’eficàcia rehabilitadora.

Tot i que treballem incessantment sobretot amb aquells casos que per les seves característiques pròpies requereixen més intensitat en la intervenció, no podem obviar que de vegades les coses no surten com voldríem. Per sort, són molt poques les regressions de grau.

No obstant això, la majoria d’experiències són molt positives. La satisfacció més gran per als professionals arriba quan els usuaris finalitzen el seu pas per la Unitat Dependent, perquè han accedit a la llibertat condicional, i ens agraeixen, visiblement emocionats, haver-los fet més portadora la condemna; o quan, temps després de deixar-nos, ens truquen per explicar-los com els va i ens fan partícips de les seves bones notícies.

Es tracta d’un procés de canvi, d’una experiència de compromís, de desenvolupament i de connexió amb un mateix, amb les necessitats pròpies. Una evolució cap a la consciència plena, una tasca de (re)construcció humana, de reconèixer-se com a ciutadans de ple dret, de nou amb deures i obligacions, que finalment els ha de permetre generar el sentiment de pertinença a la comunitat i de vincle amb altres persones.

Perquè al final, el que s’enduran del seu pas pel sistema i el que recordaran és com es van sentir l’acompanyament i l’escolta proporcionada. Del vincle i el treball que realitzem, en depèn en gran part el record i l’impacte que en ells tingui la nostra intervenció, més enllà dels murs.