10.08.2021 | Article d’opinió de Loli Rodríguez, portaveu d’ECAS a l’Aliança per la millora del sistema de protecció a la infància i l’adolescència, publicat a Social.cat
Ja estem a ple estiu, la majoria de nosaltres de vacances gaudint d’un merescut descans. Aquesta recàrrega de piles pot ser una retrobada amb nosaltres mateixos i els que més estimem. Ens ajuda a fer balanç, a identificar el nostre nord. És el temps de l’estiu que ens bressola en una mena de tèbia cadència, en la que sembla que, per primera vegada en molts mesos, el ritme el marquem nosaltres.
Hem iniciat les vacances amb el ressò de l’informe d’Unicef Canarias Niños y niñas migrantes en una de las rutas más peligrosas del mundo, en què se’ns recorda que més de la meitat de les persones refugiades al món tenen menys de 18 anys. Hi ha uns 33 milions d’infants que han creuat fronteres cercant seguretat, oportunitats, i molts d’ells ho fan sols. Al sud d’Europa, una nota distintiva de les crisis humanitàries és la creixent presència d’infants.
Segons les dades que publica mensualment la DGAIA, aquest mes de juny el total d’infants i adolescents en mesura protectora a Catalunya és de 7.606. D’aquest total, un 57,5% són nois i un 42,4% són noies, i la majoria es troben a la franja dels 15 als 17 anys. D’aquests infants i adolescents, un 64,7% són espanyols i un 35,3%, estrangers.
Pararem atenció en el 35,3% d’estrangers: un 17,6% tenen referents familiars i un 17,8% —més de la meitat— no en tenen. Aquest mes de juny n’han arribat 82, amb un acumulat el 2021 de 416 sense referents. Del total, un 61,1% tenen 17 anys, i la immensa majoria (96%) són nois. Val a dir que aquestes dades encara no reflecteixen adolescents no binaris; confiem que en un futur ho faran, tal com estem començant a fer les entitats del tercer sector.
El fenomen estructural de la migració d’infants i adolescents ens situa en un doble repte indiscutible: l’acollida i la inclusió. I sí, és indiscutible que mentre vivim en un món profundament desigual, és la nostra responsabilitat afavorir que qui ha tingut la dissort de néixer als països més pobres, trobi aixopluc aquí.
L’acollida a la frontera sud espanyola, lluny de millorar, repeteix errors anteriors i no és capaç de garantir els drets de les persones migrades. En territoris com Ceuta, fruit de les lluites diplomàtiques, es fan servir les persones com a armes llancívoles amb les quals forçar posicions polítiques, acords, fons pendents i altres pactes que queden lluny de l’enteniment de qui tenim davant. Històries reals de gana, por, abús, explotació i misèria que arriben a les portes dels nostres ulls i de les nostres consciències. A les Canàries la situació es repeteix i demostra, un cop més, la incapacitat pública de donar resposta ràpida a la crisi. Es mantenen proves de determinació de l’edat obsoletes que condicionen el futur immediat d’aquests joves.
A casa nostra tenim l’esperança que no repetirem errors d’anys passats i que aconseguirem generar pisos d’acollida petits, implicats en la comunitat, oberts, que facilitin la inclusió d’aquests joves. No podem badar en l’exigència de la modificació del reglament de la Llei d’Estrangeria, cal mantenir una incidència política clara i ferma.
El repte de la inclusió passa per l’accés dels joves a mitjans de subsistència, bàsicament habitatge i feina. En el treball directe amb ells i elles necessitem incorporar la visió dels itineraris com el disseny conjunt d’un full de ruta en què la persona decideix, pren protagonisme i és conscient dels seus drets i deures. L’error és part del procés de creixement. Hem de poder integrar que els avenços i aturades formen part del camí a recórrer. La mentoria social ha demostrat grans beneficis per afavorir la creació d’una xarxa d’acollida.
La corresponsabilitat és maduresa; la proactivitat és necessària en un context protector, en el qual ens hem d’enfocar des del primer minut a la recuperació personal i l’emancipació.
Som molt conscients que demanem, precisament als joves amb més risc, una major responsabilitat que a qualsevol altre jove amb oportunitats i suport. Així que ens hem d’implicar totes i tots en la inclusió i en l’acompanyament perquè aquests joves esdevinguin realment ciutadans de ple dret. Tenen molt a dir i donar.
Les entitats d’ECAS i del conjunt de l’Aliança formada amb Fedaia i FEPA ens comprometem a identificar les necessitats i les possibles respostes a les persones joves migrades no acompanyades, fent èmfasi en l’accés a l’habitatge, el benestar emocional i la salut mental, la formació i inserció laboral i el suport jurídic. És molt important incloure la perspectiva de gènere i les noves masculinitats en l’abordatge d’aquesta realitat.
Una de les nostres prioritats és combatre els discursos d’odi que dinamiten la inclusió d’aquest col·lectiu específic, explicant els itineraris d’èxit d’aquests joves, garantint un model integral d’atenció a persones joves extutelades, incrementant el nombre i la diversitat de recursos i atenent les seves necessitats específiques.
Per assolir aquests reptes cal generar aliances a nivell estatal i amb altres països per abordar el fenomen de manera més efectiva. Tenim molta feina per fer en l’assoliment de la inclusió dels joves que migren sols, treballant perquè es facin efectius els seus drets i fent visible el compliment dels seus deures com a ciutadans.
Tornarem amb energies renovades per fer el relleu a les persones que mantenen actius els serveis mentre nosaltres descansem. Vagi per ells i elles el nostre reconeixement. L’acció social no fa vacances.
