9.11.2021 | Article d’opinió de Teresa Crespo (ECAS), David Fernández (Coop57) i Jordi Cuixart (Òmnium) sobre el Projecte Lliures a Social.cat
“La principal dificultat de les persones en pobresa extrema és resoldre l’exigència permanent d’escollir, de fer una gradació entre les necessitats indispensables; entre menjar i la calor, entre cultura i bolquers, entre ordinadors i sabates…”, II Informe ‘El Mapa de la Pobreza Severa en España.
El Paisaje del Abandono’ EAPN 2021
Cada dia tenim més dades sobre la pobresa, la desigualtat, la vulnerabilitat o l’exclusió, i semblaria que el millor coneixement d’aquesta realitat colpidora ens hauria de motivar a actuar de diferent manera per a canviar el nostre context i transformar allò que ens qüestiona. Però no és així. Passen els anys i la pobresa s’ha convertit en un fenomen estructural. Les desigualtats van creixent a cada crisi que patim (ho hem vist el 2008 i el 2020) deixant-nos cada vegada un major nombre de persones que no es recuperen de la vulnerabilitat en què es troben, que cauen en un fons sense retorn cada cop més profund i sever.
Ens resistim a comptar persones en situació de pobresa, ens neguem a contemplar unes corbes que pugen o baixen i que hem assumit com a normals. I oblidem que aquestes xifres signifiquen l’increment del nombre de persones que pateixen. No ens adonem que estem acceptant una societat injusta, que margina. Una societat en què uns cada cop són més rics, i d’altres cada cop estan més lluny de gaudir una vida digna, amb un mínim de benestar. I sovint encara han de sentir que la culpa és seva, per la seva manca de voluntat per lluitar, treballar o esforçar-se.
A Catalunya, el 2019, patien la pobresa extrema 484.985 persones. El 2020 va augmentar fins a les 702.947. Al conjunt de l’Estat espanyol eren 4.506.770. Viure en pobresa extrema significa tenir una renda inferior al 40% de la mitjana nacional d’ingressos per unitat de consum, que l’any passat eren 6.417 € l’any. A més a més, i com a contrapès, la despesa militar segueix en augment cada any que passa: mentre la pobresa s’accentua, més de 54 milions d’euros al dia es destinen a pressupost militar. Enrampats, passa el mateix amb la pujada de la llum: mentre 400.000 catalans pateixen pobresa energètica, les grans elèctriques han acumulat, des de 2010 i davant una societat que cavalca dues crisis, 84.324 milions d’euros en beneficis nets.
Davant d’aquesta realitat, el poder polític no acaba de prendre consciència i no prioritza les polítiques socials adequades per donar resposta als dèficits existents, ni opta per mesures redistributives per reduir la desigualtat. L’estat del benestar es va afeblint progressivament i és incapaç de respondre als drets de les persones. La nostra acció col·lectiva, la de la societat civil, sempre serà una exigència permanent als poders públics, i davant la deixadesa i migradesa de la resposta no pensem restar quiets. Exigim al mercat que no generi més desigualtats i als poders públics que frenin les corbes de pobresa i exclusió. A tall d’exemple, l’Ingrés Mínim Vital, que havia d’arribar a 850.000 llars, segons les darreres dades del Ministeri, ha arribat només a 260.000.
Davant d’aquesta constatació, cal corresponsabilitat de la ciutadania per lluitar contra la injustícia que enfonsa els col·lectius més vulnerables, expulsats del sistema. Ens ho recordava Arcadi Oliveres, quan deia: “Vull que la gent estigui emprenyada, però no desesperançada. Emprenyada sí, però disposada a revoltar-se”. I és que tothom pot col·laborar a modificar factors d’exclusió de la nostra societat i aconseguir transformar-la. Escoltant, acompanyant, ajudant, respectant l’altre, col·laborant en projectes de la comunitat, aportant recursos econòmics, denunciant, incidint, proposant noves maneres d’actuar… Tothom té la capacitat de canviar petites coses que ajuden a la construcció del bé comú. La solidaritat és un factor transformador amb un potencial incalculable: només cal saber emprar les múltiples alternatives que ens ofereix.
Tenim esperança en què encara és possible millorar el món, fer-lo més just, malgrat que les darreres notícies ens diuen que els més rics del país han continuat guanyant tot i la pandèmia, i que les 100 persones que encapçalen la llista dels més rics han augmentat el seu patrimoni en 20.620 milions d’euros (un 17% més que el 2020).
Entre tots i totes podem trobar camins per a un canvi social. El Projecte Lliures que impulsen les Entitats Catalanes d’Acció Social, Òmnium Cultural i Coop57, per posar només un exemple, va néixer amb aquesta esperança, i amb la voluntat d’alliberar-se de la pobresa, de l’exclusió i de les desigualtats. Si ni l’estat ni el mercat tanquen les escletxes, aleshores cal respondre com a moviment. Així ho estem fent amb l’ajut de totes les persones que aporten el seu granet de sorra en l’impuls d’iniciatives de caràcter col·lectiu i horitzontal, amb base i perspectiva comunitària; arrelades socialment i territorialment; liderades o protagonitzades per les persones a les quals s’adrecen. Iniciatives que ajudin a generar ocupació digna, i que es puguin reproduir, que generin canvis quotidians que impulsin la transformació de la societat.
Us animem a formar part d’aquesta xarxa per construir conjuntament un país més just i més lliure. Us convidem a trobar els millors camins per canviar el món en què vivim. Us convidem al Projecte Lliures.
