14.09.2022 | Article d’opinió de Raül Martínez a Social.cat

En l’actual context mundial, es fa cada vegada més necessària una anàlisi de la realitat política i dels moviments socials que posi el focus en una de les principals contradiccions que genera la dialèctica econòmica i política. La contradicció entre els parells fragmentació/cohesió, unió/divisió, universalisme/particularisme.

El triomf del capitalisme neoliberal ha comportat un intens procés de globalització econòmica, uniformitzant el consum i concentrant en cada vegada menys mans el capital i els mitjans de producció, al mateix temps que ha erosionat les institucions i llaços socials, apostant i fomentant un individualisme a ultrança. El paradís neoliberal és aquell en el qual suposats individus incondicionats es relacionen lliurement entre si, sense més trava que el seu propi desig, on no existeix un estat regulador i distribuïdor, i en el qual cadascú només és responsable de si mateix. Així, mentrestant, d’una banda, el capital es concentra cada vegada en menys i més poderoses mans, que acaben imposant un control econòmic monopolista, mentre per l’altra es fragmenten les societats amb la intenció de convertir-les en un amorf conglomerat d’individus aïllats i, si pot ser, enfrontats.

L’exemple paradigmàtic el tenim en l’estratègia de l’extrema dreta mundial per a accedir i mantenir-se en el poder. Sigui als EUA, al Brasil, l’Índia, Itàlia o Hongria, l’estratègia és la mateixa: divisió i enfrontament entre segments de la població per qüestions nacionals, ètniques o identitàries, exacerbant odis a través d’una visió distorsionada de la realitat que s’alimenta d’informació falsa.

I el de les migracions internacionals, producte de la globalització econòmica, és el terreny paradigmàtic en el qual es desenvolupa aquesta estratègia de fragmentació, divisió i enfrontament.

Davant aquesta obstinació d’atomització i confrontació, només cal oposar una clara estratègia que centri el seu discurs i la seva praxi en el pol de la cohesió social, impulsant polítiques que es dirigeixin a promoure la construcció del comú, i no a l’exacerbació de les diferències.

I és aquí on l’ideari intercultural se’ns ofereix com aquesta estratègia possible, ja que el projecte intercultural es dirigeix a la creació d’aquest espai comú. I ho fa sobre la base del respecte a les diferències, acceptant la inevitabilitat del conflicte i establint un marc de solució del mateix a través del coneixement i reconeixement de l’altre diferent, i establint la negociació i la mediació com a vies per a aconseguir acords que avancin en la construcció d’allò comú.

D’altra banda, la proposta intercultural és, per definició, antiracista, perquè només pot construir-se des d’una perspectiva igualitària que reconegui i respecti les diferències. Però va més enllà de l’antiracisme en proposar un objectiu comú, del qual aquest manca, i un mètode de treball per a aconseguir-lo.

Si per sobre de les reivindicacions identitàries, siguin aquestes del caire que siguin i tinguin la justificació històrica que tinguin, no hi ha un plantejament seriós de construcció del que és comú, aquestes reivindicacions mai avançaran en la consecució d’un autèntic i profund canvi social, que només pot passar per la transformació d’un sistema que s’alimenta de la divisió i atomització dels pobles i dels seus possibles enemics.

El projecte intercultural és, potser, l’únic que pot evitar aquest efecte dissolvent i generar un model integrador, que posi les bases per a una convivència pacífica, basada en el respecte a les diferències, i centrat en la construcció de l’espai comú. Però el projecte intercultural ha de dotar-se de contingut i estratègia política si vol anar més enllà de ser un mètode de gestió de la diversitat ètnic-cultural que, a la llarga, tampoc afecti les relacions de poder real. I en la construcció d’aquesta estratègia hauríem de centrar els nostres esforços.