17.10.2022 | Article d’opinió de Teresa Crespo a El Periódico
Cada any, en apropar-se el 17 d’octubre, la presa de consciència sobre l’existència de la pobresa es fa més present i els comentaris sobre aquesta realitat apareixen als mitjans de forma colpidora. Malauradament, és un dia a l’any en el qual es parla d’un fet que genera certa indiferència per a la majoria de la població, malgrat que els darrers anys no han estat fàcils: crisi socioeconòmica del 2008; impacte de la Covid-19; crisi energètica; inflació disparada; i guerra d’Ucraïna.
Ens trobem amb un context incert on, com és habitual, els més rics tenen capacitat de modificar els factors negatius del context, i els més febles cauen en situacions cada vegada més difícils de superar. Els períodes on l’economia ha crescut no han significat una millora per a la població pobra, sinó que s’ha produït una creixent desigualtat entre aquell sector que gaudia d’un nivell econòmic elevat i el que patia per arribar a fi de mes.
L’informe INSOCAT, que periòdicament publica la federació d’Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS), ens mostra algunes dades de la pobresa i l’exclusió social que evidencien aquesta dinàmica socioeconòmica determinant en la vida de les persones, en la que les situacions de pobresa, lluny de millorar, s’han convertit en una constant que ni les polítiques socials ni el creixement econòmic han permès canviar. El nostre sistema socioeconòmic genera pobresa i exclusió, i l’estat del benestar que tenim no té prou capacitat per modificar aquesta pobresa profunda que estem patint.
Algunes dades estadístiques il·lustren aquesta realitat definida per la combinació de diferents factors, com són la taxa del risc de pobresa i la privació material severa (Taxa Arope). La combinació d’aquests elements ens dona des de 2008 uns valors elevats d’aquesta taxa, amb un percentatge que supera el 20% i que, lluny de baixar, avui està arribant al 26%. La qual cosa significa que un gruix important de la població catalana pateix una pobresa crònica evident.
Si analitzem el perfil de les persones que pateixen aquesta pobresa, s’evidencia que no afecta d’igual manera a tota la població. Les dones, els menors d’edat i la població nascuda a altres països es veuen afectats molt més greument que els homes espanyols, amb unes diferències molt significatives. Així, veiem que la Taxa de risc de pobresa té uns valors molt dispars segons si es tracta d’una persona migrant (46,5%) o una espanyola (14,1%); o una menor de 16 anys (30,8%) i una major de 65 anys (18%).
En tot aquest context, s’ha de tenir en compte la modificació radical del rol del treball durant els últims anys i la seva contribució a la cronificació de la pobresa. Avui dia, lluny de ser un factor de canvi i de promoció per a les famílies, la feina és un motor que genera desigualtat degut als salaris baixos, la contractació precària, la temporalitat i la inseguretat. Aquests trets impedeixen el desenvolupament de la persona, creant una nova figura: la persona treballadora pobra.
Tenir una feina però no arribar a finals de mes vol dir tenir un salari insuficient per assegurar una vida digna, i en unes condicions en què es vulneren en més d’una ocasió els més elementals drets socials i individuals. La conclusió que ens porta el món laboral actual és que, tot i que la taxa d’atur ha anat fluctuant segons el moment econòmic, les condicions laborals han esdevingut una dificultat permanent per superar les situacions de precarietat de molts treballadors i treballadores.
Des de les entitats socials ens sentim corresponsables d’aquesta societat que genera injustícies i desigualtats, i tot i treballar per modificar-la i pal·liar en el possible la realitat que no ens agrada, ens trobem impotents per lluitar contra la pèrdua d’uns valors que reconeguin a tota persona com a subjecte de drets; per defensar que no tot es pot comprar, ni tot està permès; per acceptar que no és normal ni podem permetre que la pobresa i la desigualtat estiguin sempre presents; ni per conformar-nos com un fet irremeiable que la quotidianitat de la pobresa sigui una normalitat. Per això, ens agradaria que el Dia Internacional per a l’Erradicació de la Pobresa no sigui una data més a recordar, sinó un punt de partida de noves accions transformadores en defensa de la justícia social. Així, aconseguirem que la seva celebració ja no tingui raó de ser.
