Skip to content

14.08.2013 | Article de Teresa Crespo, presidenta d’ECAS, publicat avui a El Periódico de Catalunya:

Estem força acostumats a trobar-nos amb notícies inesperades a l’agost, com si els temes que tenen dificultats per resoldre’s arribessin a aquest mes i aleshores, sense gaire discussió, es trobés la solució i sortissin a la llum pública. Fa dos anys va ser el decret de modificació de la renda mínima d’inserció (RMI) i el canvi en la forma de pagament, que va significar que moltes persones es quedessin momentàniament sense cobrar i que, després, ha representat una reducció important del nombre de beneficiaris del programa, que avui té un pressupost limitat i molt més baix malgrat haver de fer front a una demanda creixent.

L’any passat, les entitats sense ànim de lucre que presten serveis socials concertats van ser informades a finals de juliol que no cobrarien el corresponent a aquell mes –un import encara no satisfet a hores d’ara— i l’1 d’agost es va començar a aplicar una nova mesura de copagament farmacèutic. Sembla, doncs, que el període de vacances no existeixi i s’aprofiti per prendre decisions sobtades.

Aquest mes d’agost va començar amb una nova retallada en dependència que s’aplicarà, com a mínim, fins al setembre –la supressió temporal de la prestació per cobrir el cost d’una plaça en residència per raons d’impagament del govern central— i, uns dies després, rebem la incomprensible imposició de l’Estat d’un objectiu de dèficit de l’1,58% per a Catalunya, a la qual el Govern català ha respost prorrogant els pressupostos de 2012. Una situació que ens omple d’incertesa i inseguretat perquè, malgrat ser una opció que es veia venir, continuem sense saber –perquè no s’ha explicat— com s’estalviaran els 2.500 milions d’euros que calen per quadrar els números i complir l’objectiu.

Desconeixem amb quins criteris es farà l’ajustament i a qui afectarà, però tenir sobre la taula un assumpte tan candent sense resoldre no ha impedit una altra sorpresa: aquest mateix diari avançava fa uns dies que tindrem Grossa de Cap d’any catalana. Una loteria que no se sap si és una estratègia nacionalista per construir el nostre futur Estat o una manera d’aconseguir uns ingressos extraordinaris i molt conjunturals. Davant d’aquestes novetats, ens preguntem com afrontarà la ciutadania el retorn a la vida quotidiana després d’unes decisions que, de ben segur, condicionaran la seva realitat.

Les entitats socials, moltes de les quals continuem treballant sense interrupció, també ens qüestionem, des de la proximitat amb la gent més vulnerable que cada dia pateix majors dificultats per arribar a fi de mes i que no ha pogut anar-se’n de vacances, com s’aplicarà aquest cop la tisora i sobre qui recauran els nous ajustaments pressupostaris. Estem convençudes que l’objectiu de dèficit que ens han fixat és impossible d’aconseguir carregant el pes sobre la part de la població que ja és cada dia més pobre; ni la infància desafavorida, ni les famílies sense cap ingrés que malviuen dependents de polítiques assistencials, ni molt menys els aturats que, malgrat petites millores estacionals, pateixen la paràlisi del mercat laboral, poden assumir més càrregues i retallades.

La pròrroga dels pressupostos no es pot traduir en res que perjudiqui aquests col·lectius cada cop més vulnerables i amb escasses possibilitats per sortir del pou on es troben. Som conscients que la pròrroga significarà manca d’inversió i de noves iniciatives generadores d’activitat econòmica, major inseguretat per a les entitats socials –que no podran optar a subvencions pendents del nou pressupost— i dificultat per obtenir recursos addicionals per lluitar contra la pobresa emergent, entre moltes altres restriccions, però hi ha uns límits que no es poden transgredir.

Estic segura que el nostre Govern és molt conscient de l’existència d’aquests límits, i, per tant, confio que en la difícil responsabilitat de portar a terme aquest darrer ajustament optarà per criteris que no castiguin els més febles. Aquesta és una via esgotada i cal buscar alternatives que puguin resoldre l’equació de la garantia d’una vida digna per a la ciutadania, per una banda, i el compliment del dèficit fixat, per l’altra. En cas que no es trobi l’equilibri, vull recordar que abans que les finances, hi ha les persones.

Les darreres recomanacions del món econòmic internacional van pel camí oposat i, contemplant només els interessos del capital financer, proposen mesures, com ara la reducció dels nivells salarials, que ignoren el patiment de les persones. Estem convençuts que el nostre Govern optarà per defensar els interessos de la ciutadania i salvaguardar les línies que mai s’han de traspassar, ja que defensar la dignitat de les persones és, a llarg termini, el millor recurs per construir un país propi i fructífer.

Article en PDF (versió en castellà)