Skip to content

09.05.2013 | Article d’opinió de Maria Pallarès Serena, educadora de la Fundació Casal l’Amic.

PERÒ… I QUÈ FEU AL CARRER? NOMÉS PASSEGEU?

Des de que treballo com a educadora social de carrer a la Fundació Casal l’Amic he hagut de respondre molts cops als dubtes i preguntes d’un projecte d’educació de carrer. Preguntes que generen incertesa que potser rau en un desconeixement de les tasques que realitzem els professionals d’aquest àmbit tan particular. Però, també penso que alguns cops hi ha part de qüestionament d’allò que fem. Bé doncs, no m’importa en absolut explicar què faig i en què consisteix l’educació de carrer, si a més a més, això ha de servir per a que es vegi la necessitat i la importància d’aquesta metodologia d’intervenció.

L’acció socioeducativa des del carrer pot semblar que sigui poc estructurada, poc fonamentada, al cap i a la fi, poc definida. No obstant, no té perquè ser així. Tot al contrari, com qualsevol acció educativa està organitzada, programada, i sobretot pensada. I és que a tot projecte d’educació de carrer li pertoquen unes fases de desenvolupament per tal de garantir-ne una bona implementació. Estem parlant de diferents moments d’intervenció que van des d’un primer moment de coneixement a fons de l’entorn (físic i humà) fins el fiançament de relació amb les persones que hi viuen. Des d’aquest primer moment la presència a l’espai públic ha d’estar garantida, ja que és a partir d’aquesta que es desenvoluparà tota l’acció socioeducativa. L’estar al carrer ens permetrà provocar altres moments com pot ser identificar-nos de cara als demés, conèixer les persones del territori en concret i seguidament poder-hi establir una relació. Una relació educativa que ens permetrà acompanyar de forma individual o grupal a aquells infants i joves que ho necessitin. Sense obviar-ne el seu entorn familiar.

Crec que l’educació de carrer aporta una forma d’intervenir propera i generada des de la quotidianitat, fet que crea que es pugui establir una relació educativa sempre (o gairebé sempre) en positiu. Aquesta relació s’haurà establert poc a poc, a través d’un apropament físic pausat i segons el ritme marcat no pel propi educador, sinó guiat per l’infant o el jove. A més a més, s’haurà creat en un àmbit totalment familiar per a ell com és el carrer. No oblidem, però, que per a que es creï aquesta relació educativa hi juguen dos factors clau: el temps i la continuïtat. Per una banda, les presses no són amigues de l’educació de carrer (ni de l’educació, de fet), com tampoc ho és la mobilitat dels educadors.

I, des del projecte A Peu de Carrer, projecte que impulsa la Fundació Casal l’Amic, en el qual m’hi estic desenvolupant professionalment des de 2005, crec que hem fet i estem fent una tasca educativa “100% de carrer”: propera, contínua, comunitària i redefinida sempre que ha calgut. Això ha generat que ara per ara siguem referents educatius al territori on hi tenim presència, als barris de Ponent de Tarragona. Ara mateix només espero una cosa, i és que A Peu de Carrer pugui seguir oferint la continuïtat que porta fent fins ara. Perquè A Peu de Carrer és necessari. Perquè cal sortir a fer educació des del carrer.