13.01.2020 | Article d’Artur Roman, de la Comissió de Mediació del Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya, publicat a Social.cat

La mediació és un procés voluntari i confidencial en el que persones, grups o comunitats amb conflictes i amb el suport d’una tercera persona imparcial i neutral arriben a acords per elles mateixes sense haver de recórrer a procediments litigiosos. A Europa aquest sistema no adversarial es va impulsar el 21 de gener de 1998 quan el Comitè de Ministres va aprovar el primer text legislatiu. Per aquest motiu s’ha establert aquesta data com el Dia Europeu de la Mediació i per aquest motiu fem un repàs de la seva evolució en el nostre àmbit territorial.

Catalunya, amb la Llei 1/2001, va esdevenir pionera en tot l’Estat a articular una Llei de Mediació Familiar. En aquell text només professionals provinents del dret, el treball social, la psicologia, l’educació social o la pedagogia podien exercir com a mediadors. Les matèries de mediació estaven restringides a processos de dissolució de parelles o conflictes per obligacions per raó d’aliments entre familiars o institucions tutelars, deixant fora altres supòsits.

Afortunadament, l’actual Llei de Mediació —Llei 15/2009, del 22 de juliol, de mediació en l’àmbit del dret privat— recull altres supòsits com són els requeriments de cooperació internacional, cura de persones grans, empreses familiars, associacions i fundacions, convivència ciutadana i coexistència multicultural. També ha obert la possibilitat d’exercir de mediador/a a qualsevol persona amb formació universitària adscrita a un col·legi o associació professional.

En el cas de les professions de l’àmbit psicosocial, la gestió de conflictes esdevé una de les competències pròpies en la que ens hem format específicament. Els/les mediadors/es de l’entorn psicosocial aportem l’especificitat del coneixement i l’experiència del treball familiar i comunitari, així com amb col·lectius vulnerables: infància, gent gran, salut mental, persones nouvingudes o amb necessitats adaptatives… Per nosaltres, la mediació en aquests casos s’escau com a especialització i en cap cas esdevé un paradigma aliè. Aquest fet aporta eficàcia en els processos de mediació quan hi participa un professional d’aquest àmbit.

No podem obviar que la mediació ja estava present abans d’aquesta legislació. Un exemple és l’existència en la dècada dels 90 de serveis de mediació com els que reflecteix el document Mediació comunitària i gestió alternativa de conflictes a Catalunya. Una guia per a la governabilitat, publicat l’any 2000 per la Fundació Jaume Bofill.

Des d’aquells inicis fins ara s’han produït canvis significatius amb la proliferació de serveis, empreses i organitzacions, de titularitat pública o privada, que ofereixen mediació en diversos àmbits: familiar, comunitari, escolar, salut, consum, medi ambient, esport o accidents, entre altres. Alhora, s’han anat obrint nous camins, com la Coordinació de Parentalitat, on es fa necessària la formació de mediador/a.

Paral·lelament s’ha implementat normatives que regulen la pràctica de la mediació, com per exemple la Llei 35/2015, que incorpora el procés de mediació en casos d’accident de trànsit, o el Decret 98/2014, de 8 de juliol, sobre el procediment de mediació en les relacions de consum.

Tot i aquest desplegament de recursos, i l’existència d’uns 40 Serveis d’Informació de la Mediació a Catalunya, observem que en la majoria de les ocasions encara es prioritza la via judicial com a mètode de resolució de conflictes. Per tal de revertir aquesta situació, la proposta de l’avantprojecte de llei de modificació del llibre segon del Codi civil de Catalunya respecte a l’obligació d’haver intentat la mediació com a pas previ a interposar una demanda judicial pot esdevenir de gran utilitat. Però, sens dubte, el factor clau és que qualsevol professional que atengui una situació de conflicte pensi com a primera opció en la mediació per afavorir la disminució de la litigiositat i l’apoderament i la corresponsabilitat de les persones.