‘La ciutadania invisible’, article de Sonia Fuertes a El Periódico de Catalunya

Inici / OPINEM des de l'àmbit social / ‘La ciutadania invisible’, article de Sonia Fuertes a El Periódico de Catalunya

20190414_La-ciutadania-invisible15.04.2019 | Article d’opinió de Sonia Fuertes, presidenta d’ECAS, a El Periódico de Catalunya

La relació entre allò que és visible i les polítiques socials opera en una doble direcció. D’una banda, davant el consum de drogues o la delinqüència tendim a visibilitzar situacions que no sempre són representatives i, a la inversa, determinades situacions semblen invisibles per a la nostra societat malgrat representar una autèntica vulneració de drets.

Les dificultats que tenen moltes persones per poder fer efectiu el dret al padró és un d’aquests casos, especialment greu atès que és la principal porta d’accés a altres drets de ciutadania en l’àmbit social, de la salut i de l’educació. Les entitats socials coneixem el fenomen i constatem que negar el dret al padró situa la persona en un escenari de vulnerabilitat extrema, que gairebé anul·la les seves possibilitats de promoció social.

La llei garanteix el dret de qualsevol persona a ser empadronada i, de fet, obliga tant la persona com els municipis a empadronar tothom que pugui donar referències del seu lloc de residència habitual, encara que aquest sigui en un parc. L’aplicació, però, és molt dispar arreu del territori i la llei s’està incomplint en moltes ciutats. Des del punt de vista del dret és injustificable que la resposta no sigui homogènia i la irregularitat genera una gran confusió.

D’entrada, s’haurien d’establir mecanismes per informar la ciutadania sobre els tràmits a realitzar, i fins i tot efectuar campanyes de sensibilització sobre l’obligatorietat d’inscriure’s al padró. En tant que registre administratiu, la seva finalitat és proporcionar dades ajustades a la realitat sobre la població d’un municipi i els ajuntaments estan obligats a mantenir-los actualitzats com a eina per a l’Institut Nacional d’Estadística. La voluntat política ha de ser ferma i conseqüent amb la necessitat que les polítiques públiques siguin el més acurades possible a la realitat local.

En segon lloc, cal ampliar mirada pel que fa a l’empadronament sense domicili fix perquè no es restringeixi a les persones sense llar i es faci extensiu a qualsevol altra situació d’habitatge insegur, com ara les habitacions rellogades. En aquests casos les formes d’acreditar el domicili han de ser flexibles i facilitar el màxim la documentació requerida, acceptant no només informes de serveis socials, sinó també d’entitats que coneixen el cas i en fan seguiment. A més, la persona ha de poder triar en quina adreça vol ser empadronada, ja sigui una institució pública, una entitat social o qualsevol domicili que faciliti la recepció de notificacions. Posar la persona al centre és donar-li veu i respectar-la.

A les portes de les eleccions municipals s’acumulen els temes relacionats de forma més o menys directa amb l’habitatge. Persones sense llar, habitatges insegurs o massificats, recursos d’acollida, pisos d’emergència, infrahabitatge… El panorama de ciutadans que avui no disposen d’un espai propi és nombrós i divers, i la precarietat vital a la que els aboca s’agreuja encara més si a banda de vulnerar el seu dret a l’habitatge, es vulnera també el seu dret al padró.

Contacteu-nos

No es llegible? Recarrega-ho captcha txt
20190502_Batecs20190502_Jornada-maltractament-Germina