11.02.2020 | Article d’opinió d’Enric Canet, director de Relacions Ciutadanes del Casal dels Infants, a El Periódico de Catalunya.
Les estadístiques desmunten la idea que els immigrants reben més ajudes socials
Cíclicament se sent el mateix que es deia fa cent anys com a rebuig a la gent murciana que arribava amb l’autobús Transmiserià: «¡Els immigrants s’aprofiten de nosaltres! ¡Reben més diners dels serveis socials!». Ara passa el mateix amb l’arribada d’extracomunitaris. Darrere de la deshumanització de tanta gent, de la construcció de la frontera mental entre «nosaltres» i «ells», hi ha mentides. Inexactituds que s’esfondren amb textos com l’últim monogràfic de l’estudi Insocat, ‘Migracions i vulnerabilitat’, publicat per la Federació d’Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS).
L’estudi assenyala que a Catalunya la taxa de pobresa, abans que la població rebi ajuts públics, és del 27% entre la gent nascuda al nostre país o a la Unió Europea (UE), i del 50% entre la nascuda en països extracomunitaris. Una bretxa que, una vegada s’aporten les prestacions socials, no disminueix, sinó que s’agreuja: la taxa de pobresa entre els nascuts a Catalunya o a la UE es redueix gairebé a la meitat i se situa en el 14%, mentre que un 48% de la població d’origen extracomunitari segueix en risc. ¿On és el privilegi de la gent que ve de fora?
Aquestes dades em van recordar la conversa de fa tres anys amb Amira, una mare del casal, que vaig relatar en aquest diari a l’article Dones que transformen. Llavors, feia mesos que ella havia vingut del Marroc, amb el marit i els fills: «Només ho deixes tot quan a casa no hi ha esperança, buscant el millor per als teus fills», deia.
He anat a veure-la. Fa de voluntària al Casal Familiar, i els nanos van a la tarda al centre obert. En confiança, m’ha comentat que busquen desesperadament feina, ella i el marit. Encara no tenen el permís de residència; necessiten una oferta de treball a jornada completa i que el contractant compleixi un munt de requisits. El pervers peix que es mossega la cua: no tenen papers perquè no tenen feina, i viceversa. «Em passo els dies buscant, enviant currículums». Intenten agafar cosetes. Ella neteja dues hores una vegada al mes: 10 € l’hora. A ell de vegades l’agafen de pintor: 35 € o 40 €, de 8.00 a 20.00 h. I si no li paguen, no pot reclamar. «Necessitem treballar. Vull viure de la meva feina i pagar un pis que no em prestin».
Oblidar la història
Viuen en un pis dels serveis socials. L’hauran de deixar al mes de març. I després, ¿què? No ho sap. No tenen res més. Només 225 euros al mes durant sis mesos, gràcies a les targetes solidàries de l’ajuntament. L’ajuda de Proinfància amb béns de suport a la canalla. I els aliments d’una entitat social per sortir del pas.
Em vaig acomiadar d’Amira pensant com oblidem la història, construïda durant segles per gent que ha vingut de tot arreu. És absurd tornar a girar l’esquena als que arriben per treballar, i relegar-los a la beneficència, posar-los obstacles administratius, i perdre la seva força. Tot ens porta al mateix: fins que no els mirem com a iguals, els negarem totes les qualitats humanes.
